L’origen d’aquest llibre es troba en un curs que l’autor va impartir a estudiants del departament d’Antropologia de l’University College de Londres. Robin Dunbar (especialista en l’evolució de la ment i en els sistemes socials dels primats) constata que en l’actualitat assistim a un creixement de fonamentalismes diversos i de creences irracionals, que juntament amb la influència de certs sectors, anomenats de manera imprecisa postmodernistes, està produint una actitud bel·ligerant envers la ciència. Aquesta actitud no solament es manifesta en els mitjans de comunicació, sinó que també es reflecteix, per exemple, en la disminució del nombre d’estudiants de secundària i universitària que trien matèries o carreres científiques. Dunbar creu que un dels motius d’aquesta actitud anticientífica és el desconeixement que en general es té del que és la ciència, i amb una actitud optimista ha volgut explicar a un lector no científic la seua visió sobre la ciència. No sé si reeixirà en el seu combat contra la irracionalitat, però el seu esforç ens ha donat un llibre molt interessant, amb les reflexions d’un científic sobre la ciència, que van més enllà del realisme ingenu que tan freqüentment se sol trobar en obres semblants. Com era d’esperar, el llibre tracta de filosofia de la ciència i de divulgació científica, entre altres matèries. Però també aborda una qüestió, ben coneguda pels sociòlegs i historiadors de la ciència, a la qual em referiré ací: és la ciència una característica específica de la cultura occidental moderna?
Dunbar considera que la ciència és una prescripció metodològica, més que no el cos particular d’una teoria; és un mètode per esbrinar coses sobre el món, basat en l’emissió d’hipòtesis i en la contrastació de les prediccions derivades d’aquestes hipòtesis. I defensa que aquest mètode de la ciència empírica és independent de les tradicions culturals del món occidental. Els estudis de les societats tradicionals mostren molt sovint que poseeixen un coneixement molt bo del món natural. En suport de la seua tesi, ens dóna uns quants exemples d’activitats de diversos pobles o societats, passats o actuals, i argumenta que aquests grups fan ciència empírica ben fonamentada, dintre de llurs limitacions tecnològiques. És una ciència de llibre de receptes, basada en l’observació detallada i en el reconeixement de regularitats en el món natural, però això mateix és el fonament de la ciència moderna. I Dunbar va encara més enllà: aquest mètode no solament és característic de tots els humans, també és un aspecte clau en les vides de la major part dels mamífers i dels ocells. La qüestió és que els processos bàsics que serveixen de fonament a la ciència són un universal autèntic, característic de totes les formes de vida avançada. Es refereix a troballes recents de la psicologia sobre l’aprenentatge dels nens, com també a diversos experiments fets amb primats, rates o coloms, per concloure que el que ha mostrat com a mètodes bàsics de la ciència són essencialment els mètodes habituals d’aprenentatge.
Naturalment, la ciència actual és més que un simple coneixement quotidià posat en pràctica. Molts dels seus aspectes no tenen res de natural: ni la manera d’utilitzar hipòtesis provisionals fins les últimes conseqüències, ni el rigor amb què les hipòtesis son contrastades, ni la formalització habitual en disciplines com ara la física. La nostra ment sembla estar més adaptada per tractar assumptes de relacions socials que per ocupar-se de la naturalesa del món físic (els psicòlegs han mostrat repetidament el que ja va reconèixer Aristòtil: que els humans tenim dificultats per pensar de forma lògica). El que Dunbar vol subratllar és que els mètodes de la ciència empírica són, en allò fonamental, la base dels mecanismes naturals de la supervivència de cada dia. Sens dubte, aquests arguments ja deuen haver suscitat més d’una aspra polèmica (la primera edició anglesa és de 1995). El mínim que es pot dir del llibre és que la seua lectura resulta molt estimulant.
