|
Ens trobem davant d’un ample recorregut per la ciència que convida el lector a enfilar-se al carro per anar comprenent coses que potser sovint s’havia preguntat, però per a les quals mai no havia trobat una resposta precisa i satisfactòria. El llibre comença amb un ho-menatge al conegut Isaac Assimov. Precisament va poder ser un bon escriptor de ciència-ficció perquè, a més de la imprescindible imaginació, tenia unes sòlides bases científiques i una gran facilitat per a divulgar la ciència. En contra del que hom suposa, va fer més llibres de divulgació que no de ficció i donava tanta importància als primers que ja el 1963 escrigué una declaració que afecta revistes com ara Mètode: «Vull que l’escriptor científic (divulgador) sigui reconegut com a científic, fins i tot com un gran científic, malgrat que la seva contribució es basi en la màquina d’escriure i no pas en el tub d’assaig.» En aquest text introductori trobem una sentència prou aclaridora de la posició de l’autor del llibre que ressenyem: «Vivim en una societat paradoxal: analfabeta científicament, però amb una confiança cega en les possibilitats de la ciència i la tecnologia.» L’inici pot semblar una mica dur per segons quin públic, ja que dels primers 31 temes, 29 són de matemàtiques o d’informàtica, però valen la pena perquè estan entre els més reeixits; alguns fan referència a la vida diària i tots fan pensar, cosa que no està gens malament. No pot aprofundir gaire en cadascun perquè tracta prop d’un centenar de temes, o sigui que surt a una mitjana d’un parell de pàgines per tema, però el llenguatge clar i directe fa que aquesta extensió sigui suficient perquè el lector es faci una idea força completa del problema. Els temes s’apleguen en 21 capítols, mitja dotzena dels quals són de matemàtiques; una altra mitja de biologia; tres d’informàtica; quatre de tipus social i un parell de ciència forense. Tanmateix, molts estan relacionats i sovint s’hi introdueixen raonaments d’altres branques, com ara la física. Es fa impossible ni tan sols enumerar tots els aspectes que aborda, però en destacarem uns quants perquè ens fem una idea de l’estil. Quan llegim que la fundació Electronic Frontier ofereix un premi de 100.000 dòlars a qui trobi un nombre primer que tingui més de deu milions de dígits, ens preguntarem si és possible que existeixi un nombre tan al·lucinant. El parell de matemàtics –Cooper & Boone– que el 2007 van trobar el nombre primer més gran conegut (2 elevat a 32.582.657 menys 1) es deurien pegar cops a la paret perquè «només» tenia 9.808.358 dígits! I una altra pregunta que es deu fer el lector és: i tot això per a què serveix? «Per a res» contestarien ells mateixos. L’important matemàtic G. H. Hardy s’enorgullia que en tota la seva vida mai no havia fet res que es pogués considerar d’utilitat. Paul Erdòs té una altra frase lapidària: «Un matemàtic és una màquina que converteix cafè en teoremes.» En el món de la informàtica ja surten coses més útils. De segur que sabeu que hi ha superordinadors amb velocitats de càlcul molt superiors als domèstics PC, però sabíeu de l’existència de «granges d’ordinadors»? Doncs són molts PC reciclats i interconnectats en xarxa que, funcionant en paral·lel, són comparables als superordinadors però amb un cost molt inferior. La idea fa temps que s’aplica; de fet, fa deu anys 28 dels 500 ordinadors més ràpids del món eren granges. I nosaltres també podem col·laborar en grans projectes des de casa nostra a través d’Internet: el temps que passem connectats però sense funcionar pot ser utilitzat pel programa SETI (cerca vida intel·ligent fora de la Terra repassant els senyals rebuts de l’exterior); ja es va fer en la seqüenciació del genoma humà i en altres megarecerques. Parlant d’Internet, reflexionarem sobre la seva condició de xarxa immensa que s’assembla a les dels sistemes nerviós, metabòlic, genètic, etc., perquè ha crescut com si es tractés d’un organisme, o sigui, sense cap control central que en planifiqui l’expansió. I també sabrem dels riscos de la informàtica, com ara que la pèrdua de la nau Mars Climate Orbiter de la NASA fou deguda a un simple error de conversió d’unitats, ja que mentre uns sistemes calculaven amb mesures angleses, d’altres ho feien amb el sistema mètric. 125 milions de dòlars llençats a la brossa! Difícil de creure, però cert. S’agraeix que desfaci nombroses llegendes urbanes, com ara que els espinacs porten molt ferro, que els tomàquets transgènics són els únics que tenen gens (ho pensen 8 de cada 10 espanyols), que la vitamina C evita la grip… i que expliqui les innocentades entre científics, així com els enganys i els fraus. També aprendrem que l’expansió dels mòbils es pot considerar una epidèmia tecnològica, curiositats del descobriment de la doble hèlix de l’ADN, que els virus poden ser «bons» o «dolents», intimitats de la màquina de la veritat, que l’amplada de les vies del tren està relacionada amb la mesura de les anques de dos cavalls, que la distribució de les lletres del teclat de l’ordinador s’explica perquè les barnilles properes de les màquines d’escriure mecàniques s’encallaven, etc. El títol de la versió castellana (El mundo es un pañuelo) fa referència a la facilitat de trobar coneguts comuns quan ens topem amb un desconegut; el model matemàtic Small World ho explica, així com el funcionament de les xarxes en una societat. Segurament el subtítol del llibre sia un bon resum del seu contingut: «un passeig pluridisciplinari per la ciència». Jo hi afegiria que el passeig és força agradable i també el millor que es pot dir d’un llibre de divulgació científica: que es fa curt. Albert Masó. Biòleg i fotògraf de natura |
El món per un forat. Un passeig pluridisciplinari per |
