«El orden del tiempo» de Carlo Rovelli

Física i filosofia en diàleg sobre el temps

El orden del tiempo
Carlo Rovelli.
Traducció de Francisco José Ramos Mena. 
Anagrama. Barcelona, 2018.
184 pàgines.

La duració d’una abraçada, el record de la nostra infància o la incertesa sobre el demà flueixen en el temps, un temps familiar i compartit, ordenat en passat, present i futur sense possibilitat de tornada. Aquesta idea del temps, aquesta forma a priori de la sensibilitat en què es va fonamentar també la física clàssica, ha mutat radicalment des de començament del segle xx fins a resultar irrecognoscible i irreconciliable amb la nostra intuïció. Aquest és un viatge d’anada i tornada al significat i estructura del temps: el temps implicat en teories físiques cada vegada més complexes sobre la realitat natural, i el temps en què vivim i pensem la nostra història personal i col·lectiva. Un repte d’enormes proporcions en què Carlo Rovelli, reconegut físic teòric de gravitació quàntica i persona de cultura, aconsegueix un excel·lent i singular assaig. Per la integració de sabers, la bellesa narrativa i l’interès per acompanyar i guiar el lector amb passió i humanitat.

Dividit en tres parts, la primera descriu l’ensorrament del temps universal i absolut provocat per les teories de la relativitat. El resultat és una miríade de temps independents i desordenats que la teoria quàntica dota, a més, d’indeterminació i granularitat. En la segona part, les equacions de la gravetat quàntica de bucles dibuixen un paisatge sense la variable temps: aquest pot imaginar-se com un pul·lular d’esdeveniments i interaccions descrits per magnituds canviants. L’emperador, que havia quedat despullat, ara s’esfuma. Però en el punt en què molts llibres de divulgació haurien conclòs, l’autor ens ofereix una tercera part, la més personal i lucreciana: la persistència i emergència d’aquell fluir temporal que experimentem –i que és inadequat per a descriure «els plecs mínims del món»– també troba explicació en la ciència, encara que la seua percepció autèntica sorgeix de la vida i el record: el temps com a emoció.

Carlo Rovelli pertany a aquella tradició italiana d’assaig científic amb fons humanista que tan poc es tradueix al nostre país. Poc amic de teories finals o totals de la física, qüestiona el que sap i concep la ciència com un procés perpetu de repensar el món: d’aquest caràcter evolutiu i de l’absència de respostes definitives depèn la seua fiabilitat. Convençut de la necessitat d’una fertilització mútua entre física i filosofia, és significativa l’elecció del títol El orden del tiempo, extret d’un breu text d’Anaximandre de Milet, sobre qui Rovelli va reflexionar en El nacimiento del pensamiento científico.

Les idees incloses en aquest assaig provenen més aviat de la imatge mental que Rovelli ha destil·lat després d’anys de treball teòric, i menys de la física mateixa que les sustenta (les xarxes de raonaments, les evidències). Conscient que la forma és, més que mai, el contingut, desplega suggestives i eficaces metàfores, referències literàries i filosòfiques i ecos del món clàssic que ornen el relat d’una bellesa no accessòria, aportant claredat i autenticitat: ningú és deixat arrere.

L’anada i tornada als territoris desconeguts del temps és també un viatge entre disciplines i sabers i en aquest cas, per descomptat, entre lectora i autor.

© Mètode 2018 - 99. Interconnectats - Tardor 2018
Directora del Departament de Física Aplicada (UV)