«El origen del lenguaje», d’Ángel López

Per a abordar amb vertader rigor un tema tan complex i polièdric com és el de l’origen del llenguatge es fa necessari tenir amplis coneixements cien-tífics, no sols de lingüística. Però, a més, sostraure’s a la temptació del debat ideològic que suscita és encara més difícil d’aconseguir. El lector d’aquest assaig sobre l’origen del llenguatge, escrit amb una admirable claredat expositiva i capacitat sintètica, s’adonarà ràpidament que es troba davant d’una hipòtesi consistent sobre la gènesi del llenguatge i de l’evolució de les llengües, basada en dades científiques i aliena a posicions dogmàtiques de cap signe. L’explicació que proposa l’autor, el lingüista Ángel López García, es fonamenta en una hipòtesi científica: la teoria evolucionista de la transferència de codi.

Casualment, poc després de la lectura d’aquest assaig vaig visitar a Burgos l’acabat d’inaugurar Museu de l’Evolució Humana. Em va sorprendre l’escàs espai atorgat al llenguatge, presentat com una capacitat cognitiva més de l’home actual i no com un fet diferencial de la nostra espècie. La hipòtesi de la teoria evolucionista sobre l’origen del llenguatge defensada en aquest llibre no es reflecteix en el contingut d’aquest museu. Potser això és degut al fet que, com assenyala l’autor, l’origen del llenguatge ha estat considerat, fins fa poc, una qüestió poc rellevant, en particular entre els lingüistes, que han mostrat un desinterès fronterer amb el tabú.

La puixança dels treballs recents sobre la gènesi de l’univers, del món i de l’home ha fet que es revitalitze l’interès per l’origen del llenguatge i que s’aborde des de diferents disciplines, com la genètica, la sociologia i la física, sense que de moment els seus plantejaments científics hagen aconseguit donar resposta a les preguntes bàsiques que explicarien el problema de l’origen: quan, per què i com es va produir el llenguatge. Tampoc les hipòtesis formulades pels dos principals corrents lingüístics, funcionalisme i generativisme, tots dos amb una base biològica més o menys acusada, són capaços de resoldre satisfactòriament com i quan va sorgir el llenguatge humà. Les deficiències que presenten les teories formulades fins ara, els atzucacs a què es veuen abocades moltes d’aquestes, troben una fuga més que plausible en la formulació d’aquesta hipòtesi evolucionista: el llenguatge va sorgir com a resultat de l’evolució per selecció natural dels hàbits comunicatius dels nostres avantpassats mitjançant un procés gradual. Aquest procés s’hauria interromput almenys per dos canvis bruscos: el que va convertir la sintaxi visual dels primats en el protollenguatge dels homínids i el que va fer sorgir la sintaxi formal del llenguatge en la nostra espècie mitjançant una duplicació exaptativa del genoma. L’aspecte més convincent de la proposta consisteix en el fet que, d’una banda, el model de l’equilibri interromput satisfà simultàniament els requisits de l’evolució biològica i de l’evolució cultural. D’una altra, la confirmada connexió neuronal del llenguatge i del camp de la visió permet suposar la transferència de les pautes de processament visual fins a les pautes de processament lingüístic, origen del protollenguatge. Finalment, aquest protollenguatge es va poder convertir en llenguatge humà gràcies a una funcionalitat nova que, en un moment donat, va assumir el codi genètic, com va ser donar forma al codi lingüístic. 

En cap moment el lector es trobarà perdut entre les múltiples teories analitzades perquè l’organització subjacent de l’assaig, formalment distribuït en set epígrafs, permet avançar en el plantejament discursiu seguit. El punt de partida és l’exposició del problema, al qual segueix una anàlisi crítica de les teories proposades com a solució. L’assaig culmina en la formulació de la hipòtesi evolucionista de la transferència de codi i acaba amb una breu revisió del paper que ha representat la societat en l’evolució adaptativa del llenguatge humà. Cal destacar la intel·ligència amb què s’han exposat les teories biològiques, presentades per a explicar l’evolució de les llengües, ja que la possible transposició de les consideracions diacròniques permet assentar les bases teòriques necessàries per a formular la hipòtesi proposada. D’aquesta manera, l’assaig tracta dos aspectes distints de l’origen del llenguatge: l’evolució de la facultat del llenguatge i del seu producte, les llengües.

No vull acabar sense cridar l’atenció sobre una qüestió a penes esbossada en el pròleg, però de gran importància per a tots aquells que ens interessem per la lingüística: la situació d’entotsolament i decadència per la qual travessa la disciplina. No compartesc amb l’autor la visió pessimista sobre el seu futur més immediat, però, indubtablement, és necessària una forta implicació acadèmica i investigadora per la nostra part per evitar que s’extingesca.

María Matesanz. Departament de Filologia Romànica, Filologia Eslava i Lingüística General, Universidad Complutense de Madrid.