‘El país de los sueños perdidos’, de José Manuel Sánchez Ron
Els somnis perduts de la ciència espanyola
Físic teòric, catedràtic emèrit d’Història de la Ciència en la Universitat Autònoma de Madrid, Premi Nacional d’Assaig i membre de la Reial Acadèmia Espanyola. José Manuel Sánchez Ron, que ha acreditat a través de més de quaranta llibres la seua saviesa tocant al món de la ciència universal i espanyola, ens ofereix ara una obra veritablement important per a conèixer la relació del nostre país amb la ciència al llarg del temps, tema mai abans abordat amb tanta ambició.
Dividit en dinou capítols i recolzat en la referència bibliogràfica de prop de mil obres, l’autor explica en el pròleg del seu títol que «la investigació científica a Espanya […] encara està sumida en massa traves i desatencions» i que «la història de la ciència a Espanya s’ajusta bastant bé a la seua història sociopolítica, en la qual van abundar esdeveniments dels quals, si més no, es pot dir que “pertorbaven la normalitat…”».
És difícil resumir la riquesa d’informació i de matisos que impregna l’extens llibre, tan rigorós com amè, en el qual s’integren amb naturalitat l’erudició científica i històrica amb el que podríem dir el «discurs dramàtic», tant de l’escenari social i temporal com dels personatges que s’hi van succeint i els temes en què intervenen…
A partir les Etimologies de sant Isidor (segle V o VI) com a «recopilació de sabers antics» i «pont entre els coneixements de l’antiguitat i l’edat mitjana», Sánchez Ron ens va presentant el panorama dels coneixements al «país de les tres cultures» marcant el món musulmà com a transmissor dels sabers hel·lenístics i les relacions entre els musulmans d’Orient i d’Occident, en què van proliferar els coneixements en matèria de medicina, astronomia i botànica, amb la invenció d’instruments com l’astrolabi, rellotges i clepsidres. Alfons X el Savi és un altre referent destacable, no sols per la presència en el seu regne de jueus i àrabs cultes, sinó per certes publicacions en matèria d’astronomia que van influir en Copèrnic i van romandre vigents fins al segle XVIII. En el camp de la medicina destacaven els jueus, i es recorda el metge i l’astrònom Maimònides, juntament amb d’altres com el musulmà Averrois, abans que els Reis Catòlics determinaren un trist final.
Després del naixement de les primeres universitats, l’interès per la cosmografia, la cartografia, i la botànica, tan apropiats als interessos colonitzadors, troben en Felip II, malgrat la religió, un notable impulsor, així com la creació d’institucions d’estudi i ensenyament que van consolidant la nostra cultura, encara que «Espanya no va contribuir a la renovació de la física ni de la matemàtica».
La Il·lustració espanyola mereix de l’autor una anàlisi detinguda. Assetjada per la censura eclesiàstica, «no resisteix comparació amb Anglaterra, Escòcia, França o Holanda, excepte en les ciències naturals», encara que hi ha noms destacats –Jorge Juan, Antonio de Ulloa, José Celestino Mutis, els germans Elhuyar, Pablo de Olavide, Félix de Azara…– i es recorden institucions com la Sociedad Bascongada de Amigos del País, germen d’altres de similars interessades en ciències experimentals, o la creació del Reial Jardí Botànic de Madrid, dins d’una tradició mil·lenària.
Sánchez Ron aprofundeix en el tema americà en un capítol específic, on aborda els minerals i la mineria, l’anomenat «imperi de la plata» amb el «turó de Potosí» i la revolució dels preus en el comerç mundial. Ens parlarà també del complex transport de l’argent viu –mercuri–, adequat per a separar la plata per mitjà de l’amalgama; del platí «del qual Espanya no en va saber traure rendiment»; del descobriment del vanadi; i recordarà les Històries naturals, amb descripcions d’espècies animals i vegetals i dels usos i costums dels natius que ens van deixar el militar Gonzalo Fernández d’Oviedo, el franciscà Bernardino de Sahagún i el jesuïta José de Acosta, i de les nombroses expedicions científiques que es van dur a terme: l’exploració «pionera» de Francisco Hernández (1517…), la Reial Expedició Botànica al Perú i Xile (1777), l’expedició botànica de Nova Granada de Celestino Mutis (1783…), entre altres.
En el segle XIX, Espanya està marcada per una contínua crisi que repercuteix en la ciència i la tecnologia: des de la Guerra de la Independència a les successives guerres carlistes, passant per la reacció absolutista de 1823 i la Primera República, però també es creen centres com la Institución Libre de Enseñanza –ILE– (fundada per Francisco Giner de los Ríos en 1876) o l’Estació Zoològica de Biologia i Botànica Experimentals de Santander (en la creació de la qual en 1886 va participar Augusto González de Linares).
La física i la química, les ciències naturals i les matemàtiques del XIX mereixen en el llibre, en cada cas, un estudi especial. La química orgànica i la física –l’electromagnetisme– destaquen en el paper de la «institucionalització» científica, encara que la ciència no repercutiria en la realitat, perquè Espanya fracassaria en la revolució industrial, malgrat noms de tanta envergadura com el físic Blas Cabrera, l’entomòleg Ignacio Bolívar, el matemàtic José Echegaray o l’històleg i anatomopatòleg Santiago Ramón y Cajal, les tasques del qual analitza l’autor amb la destresa i el rigor propis de tot el llibre.
La República de 1931 va portar moltes iniciatives socials, però menys aportacions científiques per falta de temps, perquè els esforços educatius es van iniciar en el nivell primari abans que en el superior, i l’alçament franquista esclataria molt prompte. Coneixerem les vicissituds del moment: el trasllat del Govern i les institucions estatals a València i després a Barcelona, i casos peculiars de l’exili de nombrosos científics.
Després l’autor afrontarà l’actuació en la matèria del règim franquista: abolició de la JAE, aparició de nous líders en matèria científica, com José María Albareda –sota l’influx de José María Escrivá de Balaguer i l’Opus Dei– o de José Antonio Suanzes; fundació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de l’Institut Nacional de Tècnica Aeronàutica (INTA); com es va desenvolupar l’aïllament de l’Espanya franquista, exclosa de l’ONU i després secundada pels Estats Units per raons polítiques i d’interès espacial, fins a arribar a la Junta d’Energia Nuclear i a la instal·lació de centrals nuclears.
La ciència espanyola en els anys de democràcia és l’últim capítol del llibre i, a banda d’assenyalar que la democràcia s’ha interessat creixentment per la ciència, la innovació científica i la investigació –encara que la Constitució de 1978 hi va fer «escasses i superficials» referències–, hi apunta dos aspectes substantius: la Llei de Reforma Universitària de 1983 –que considera la universitat la millor institució per a assumir el repte del desenvolupament cientificotècnic– i la Llei de la Ciència de 1986, que pretén modernitzar el sistema científic espanyol, establint o agrupant organismes públics com el CSIC, l’INTA…, i transformant la Junta d’Energia Nuclear en un Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques.
En fi, un llibre que marca una fita indispensable, d’obligat coneixement, en la perspectiva històrica de les ciències a Espanya, i que, per tractar-se d’una reconstrucció escrupolosa de la memòria, sens dubte ajudarà molt a la recuperació d’aquells somnis perduts…
