El planeta inhóspito
La vida después del calentamiento
David Wallace-Wells
Debate. Barcelona, 2019. 349 pàgines.
Llig la contraportada d’aquest llibre. Hi trobe un resum del contingut i una cita de Farhad Manjoo, periodista de The New York Times, que diu: «El llibre més esborronador que he llegit mai.» Em pose en alerta.
Fa 170 anys que la ciència avisa dels efectes del canvi climàtic, des que es va enunciar per primera vegada que l’increment de la concentració de CO2 en l’atmosfera generaria un escalfament del planeta. Una ciència que ha certificat l’origen antròpic d’aquest canvi, el seu desenvolupament i les seues conseqüències. Una ciència cada vegada més exacta, però que encara deixa incerteses al voltant de diversos aspectes relacionats, com ara l’extensió dels seus efectes o la rapidesa amb què es desenvoluparà.
Però el que la ciència no pot preveure –encara que sí que ha descrit clarament quines són les accions que s’han de prendre per a frenar (que no aturar del tot) el canvi climàtic– és com reaccionarem els éssers humans davant els enormes, ràpids i imprevisibles canvis que estan produint-se a escala global i que afectaran tot el que fem. Els camins que podem prendre davant aquesta prova tan exigent que ens cau al damunt poden ser tants com puguem imaginar, des d’una total indolència i indiferència, fins a la implementació d’una acció clara, decidida, global i ràpida per a fer front al canvi global.
El llibre no és fàcil de llegir, amb uns continguts i una redacció complexos. De fet, pot semblar esgarrifós, ja que presenta una exposició continuada de possibles «terrors» futurs. En alguns moments sembla una barreja de l’apocalipsi amb una pel·lícula a l’estil Mad Max. El més inquietant de tot és que no és una ficció: és pura certesa que algunes de les moltes opcions que exposa l’autor es faran realitat, i que cap és precisament favorable. Però, sens dubte, el que el llibre ens deixa clarament definit és que qualsevol intent de «solució» passa per l’acció humana, encara que tampoc és especialment optimista sobre la possibilitat que puga produir-se aquesta reacció: l’autor no confia excessivament que arribem a acords.
El canvi climàtic ens precipita a una destrucció cultural, ètica, política i biològica, i és el que l’autor anomena «apatia climàtica» la còmplice de tot aquest procés; una comoditat que fa que esperem a l’últim moment per intentar fer alguna cosa, que ens resistim –amb excuses econòmiques, polítiques o de qualsevol altre tipus– a escometre canvis profunds que li peguen la volta al sistema, un sistema capitalista al qual el mateix canvi climàtic ha posat la soga al coll.
El canvi climàtic planteja una aposta sobre la capacitat de l’espècie humana d’afrontar un repte que pot atacar directament la seua existència, i que suscita múltiples preguntes: què serem capaços de fer? Quins principis ètics s’imposaran? Els sistemes polítics mutaran? Fins a quin punt jugaran a la contra les forces econòmiques capitalistes…?
Aquest llibre no vol donar una única contestació a aquestes i altres preguntes, sinó que obri tot un ventall de possibles respostes, les posa damunt de la taula, i enceta així un debat per a reflexionar i pensar cap on volem anar. Perquè, això sí, nosaltres serem els que decidirem el nostre futur, bé per acció o per omissió.
