«El regne del llenguatge» de Tom Wolfe

La diatriba de Tom Wolfe

El regne del llenguatge
Tom Wolfe.
Traducció d’Ernest Riera.
Empúries. Barcelona, 2018.
208 pàgines.

Tom Wolfe, en El regne del llenguatge, carrega contra tot. Contra Darwin, el neodarwinisme i finalment contra Noam Chomsky (a qui anomena Noam carisma). Ha escrit un pamflet mordaç, quasi volterià. Explica que Charles Darwin i els seus amics, gentlemen poderosos, ocultaren la prioritat de Wallace sobre la selecció natural, i feren el possible per menystenir l’autoria d’aquest, que durant aquells anys es trobava aïllat en unes remotes illes de Malàisia. Wolfe es pregunta què hauria passat si hagués estat a l’inrevés: si Darwin hagués estat un humil recol·lector d’animals exòtics i Wallace un poderós membre de la classe científica. Possiblement ara parlaríem de wallacisme. I és cert que potser els amics de Darwin (Lyell, Hooker i Huxley) feren el possible per a beneficiar el company, que feia vint anys que treballava en tot allò i que s’havia trobat a contrapeu amb la inesperada carta/escrit de Wallace.

Així i tot, Wallace sempre estigué agraït a Darwin, i fins i tot, per si hi havia algun dubte, va escriure un gruixut llibre titulat Darwinisme. Si s’haguera sentit tan robat (o una mica), mai no li hauria posat aquest títol. Però Wolfe, com a bon provocador, magnifica el que més li interessa i passa de puntetes sobre el que podria desautoritzar la seua sàtira. Voltaire va dedicar un pamflet demolidor al gran matemàtic Maupertuis (La diatriba del doctor Akakia), ple a vessar d’exageracions i ridiculitzant moltes de les seues elucubracions científiques. Wolfe fa més o menys el mateix, i el leitmotiv del llibre és l’origen del llenguatge: de la mateixa manera que Darwin fou incapaç de poder capir com es va originar aquest, Wolfe ridiculitza Chomsky perquè, després de més de cinquanta anys estudiant-lo, arriba a la següent conclusió: «L’evolució de la facultat del llenguatge continua sent, en gran part, un enigma.» Abans ha menystingut moltes de les principals aportacions de Chomsky a la lingüística (l’òrgan del llenguatge, la recursivitat, la gramàtica universal…), i fins i tot el presenta com un oportunista polític, que s’aprofita de la guerra de Vietnam per tal de fer carrera d’intel·lectual (el nou Zola). És un atac frontal, sense cap concessió, i aquest s’allarga a la secta de chomskyans (Bolhuis, Nevis, Pesetsky, Fitch…), que presenta com una mena de buldogs huxleyians. L’«esquadró de Chomsky», diu.

Wolfe proposa –seguint el lingüista Daniel L. Everett, autor d’un famós article sobre el poble pirahã que posava en solfa la doctrina chomskyana– que el llenguatge és un artefacte, i que aquest s’aprèn i es construeix per al seu ús immediat (una «eina» cultural). «La parla, i només la parla, ens ha permès a les bèsties humanes conquerir cada centímetre quadrat de la terra del món.» Aquesta és la part més dèbil del llibre, perquè, encara que poguera ser un instrument, un artefacte, cosa ben discutible, això no inhabilita la tesi evolutiva chomskyana d’una aptitud innata per tal d’adquirir aquesta capacitat de parlar. Com s’esdevé en el cas dels ocells, que malgrat tindre aquesta aptitud per al cant, necessiten escoltar-lo dels seus progenitors per tal de desenvolupar-lo. El cas més revelador en aquest sentit és el dels cucuts, que malgrat pondre els ous en nius d’altres espècies, s’hi han de mantenir ben prop per tal d’ensenyar el seu cant als seus fills. (Darwin va escriure, a L’origen de l’home, que la parla humana podria haver nascut com una imitació del cant dels ocells).

«Tom Wolfe carrega contra tot: contra Darwin, el neodarwinisme i contra Noam Chomsky»

Així les coses, sobta una mica tanta animositat. Què li ha fet el seriós i collfred Noam Chomsky a l’enfant terrible de Wolfe? Voltaire es va venjar de Maupertuis i de la seua tropa d’amiguets de la cort de Frederic II, perquè ell va arribar a Prússia amb el desig de capgirar-ho tot i es va trobar una vedette més en aquell galliner de filòsofs, on qui manava era Maupertuis. Potser l’autor de La foguera de les vanitats no ha pogut pair que hi haguera algú en aquell regne de la paraula més famós que ell. Wolfe és el vanitós novaiorquès per antonomàsia, i en aquest darrer text seu s’ha desfogat. I els atacs al lingüista són, en general, injustificats i ofensius: «Chomsky tenia una personalitat i carisma iguals als de George Cuvier a França, a començament del segle XIX. Cuvier orquestrava la seva bel·ligerància i passava de donar raons dolçament a etzibar rampells de fúria retòricament elegants en el moment més efectiu possible.»

Aquesta mena d’escrits, gestats des de fora de l’acadèmia i botant-se totes les prevencions, podrien servir per a remoure les estancades aigües de l’activitat universitària. I potser Wolfe té raó i cal prendre’s més seriosament Everett, i el seu assaig No dormiu. Hi ha serps (que és el que diuen els indis pirahã en lloc de bona nit). Però, malauradament, el seu llibre també ha provocat una reacció antiuniversitària i anticientífica important als Estats Units, i ha estat rebut amb els braços oberts pel moviment creacionista nord-americà del disseny intel·ligent, com assenyala Steven Poole en un article en The Guardian. I així les coses, l’ateu Wolfe, amb el seu pamflet, dona noves ales als seus poderosos i fanàtics compatriotes creacionistes. Només li faltava això, a l’Amèrica de Donald Trump.

© Mètode 2018 - 99. Interconnectats - Tardor 2018