Si en els darrers anys hi ha un agent infecciós que ha desafiat, desafia i probablement continuarà desafiant durant molts anys les capacitats de la ciència, la medicina, la política sanitària i de centenars d’ONG a escala mundial, aquest és, sens dubte, el virus de la immunodeficiència humana (VIH). La producció científica al voltant d’aquest virus és ingent. Una munió de professionals sanitaris s’enfronta diàriament a la infecció. Les decisions polítiques en aquest tema condicionen la qualitat de vida i la vida mateixa de milions de persones. La magnitud de la pandèmia va ultrapassar els límits de la política mundial vigent i va forçar la creació d’un organisme específic, l’ONUSIDA, que és el programa conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH/sida. El virus, i la malaltia que provoca, han aixecat nombroses polèmiques, la més extravagant, aquella que va qüestionar la mateixa existència del VIH. Tanmateix, alguna cosa ja se’ns ha passat per alt. Segons la darrera actualització que ha publicat conjuntament l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’ONUSIDA pel desembre de 2007, al voltant de 33,2 milions de persones al món es troben infectades pel VIH, de les quals 22,5 milions viuen a l’Àfrica subsahariana. És cert que el repte que planteja el VIH per a la medicina clínica, la virologia, l’epidemiologia o l’evolució molecular assoleix dimensions fabuloses, però no es poden deslligar de cap manera de les implicacions que presenta la infecció en matèria cultural, sociosanitària, econòmica i política. I Àfrica, en especial les regions amb prevalença més alta per al VIH/sida, guarda una gran lliçó que El remedio invisible, de la doctora en Biologia Helen Epstein, i 28 historias de sida en África, de la periodista canadenca Stefanie Nolen, ens posen en evidència. Encara que amb diferències remarcables, tots dos llibres presenten punts d’intersecció, com ara la relació entre les mesures que el Banc Mundial va aplicar al continent africà i l’augment de la prevalença de VIH/sida. Ambdós llibres compleixen els requisits d’una bona obra de divulgació científica: el punt de vista ampli i crític, la claredat en l’exposició i l’honestedat amb les dades capturen des del principi l’interès del lector pel tema i aquest aprèn gaudint-ne.
El remedio invisible, amb el subtítol África, Occidente y la lucha contra el sida, contrasta amb rigor la literatura científica amb les observacions imprescindibles i l’experiència in situ de l’autora, Helen Epstein. Ens relata com aterra a Kenya el 1993 amb el propòsit de continuar la seua carrera investigadora, i com va descobrint i relacionant els factors polítics, econòmics, sociosanitaris i culturals amb la propagació de la infecció als països de major prevalença per al VIH/sida. A poc a poc, l’autora endinsa el lector en la seua principal aportació científica, publicada el 2004 en la revista Lancet, això és, l’explicació de l’alta prevalença del VIH/sida a l’Àfrica subsahariana per un patró de comportament sexual que no és pas més promiscu que el d’altres continents, però on es mantenen relacions sexuals simultànies amb més d’una parella. Aquest comportament sexual contrasta molt amb l’occidental, on predomina un patró en què les relacions sexuals són més aviat successives, és a dir, no s’inicien relacions sexuals amb una nova parella fins que s’ha acabat la relació amb l’anterior. Però són ben diversos el temes que s’hi examinen. L’anàlisi detallada de les diverses campanyes de prevenció aplicades no deu decebre ningú. També s’hi estudia l’estigmatització de la infecció i la malaltia, i la relació que manté amb la propagació del virus; el paper imprescindible de l’activisme local i l’internacional en qualsevol dels fronts de la infecció; la càrrega feixuga de les àvies amb els orfes, la influència de la guerra i també la distribució de les aportacions econòmiques occidentals. Les persones que «s’aprimen» amb la sida i les persones que «s’engreixen» amb la sida és un resum esfereïdor de determinades distribucions dels recursos suposadament destinats a combatre l’epidèmia. No vull deixar de banda un comentari sobre el títol del llibre, El remedio invisible fa referència a un fenomen constatat de disminució en la incidència de la infecció a Uganda i Kagera, a partir de l’any 1990, que no és atribuïble a polítiques de salut pública, en la pràctica absents, i que l’autora atribueix principalment a la solidaritat dels que reconeixen, admeten i pateixen la malaltia, i a l’activisme desesperat que s’hi rebel·la.
El llibre 28 historias de sida en Àfrica es troba en un punt intermedi entre la divulgació científica i el periodisme. És possible que el títol del llibre done una falsa impressió sobre el contingut. No són pas 28 biografies contades en primera persona, sinó que el fet personal del contagi introdueix, al llarg dels 28 capítols, la mateixa realitat del virus a l’Àfrica i al món. I no sols conté «històries», ja que presenta amb absoluta correcció i claredat les qüestions científiques més elementals del VIH, la sida i els antiretrovirals. No sorprèn que, entre altres publicacions de gran solvència, cite les de Helen Epstein, autora del llibre adés ressenyat. La geografia importa i el primer que fa l’autora és situar-nos en el mapa de la prevalença del VIH de l’Àfrica subsahariana. Un capítol o una història per cada milió de persones infectades al continent africà. Tot prenent com a nucli generador l’experiència amb el VIH del protagonista, el relat va desgranant diversos aspectes del VIH/sida. Hi trobarem exemples de la propagació del virus i la seua relació amb la cultura tradicional, amb els transportistes de llarg recorregut, amb la prostitució, amb els miners emigrants i les seues famílies, amb els soldats, la guerra i els camps de refugiats. També segueix el fil de les conseqüències de la infecció i la malaltia en la població, com ara els orfes, la destrucció dels estaments laborals, la disminució de l’esperança de vida i la pobresa. I també assenyala els èxits sociosanitaris, en què els activistes locals i les organitzacions mèdiques no governamentals representen el paper inestimable que, en general, no ha protagonitzat l’estament polític. Dos grans llibres.
