«El significado de la evolución», de Robert J. Richards

51-22

El significado de la evolución. La construcción morfológica y la reconstrucción ideológica de la teoría de Darwin. / Robert J. Richards. / Alianza editorial, Madrid, 1999. 230 pp.

En la tasca de reconstrucció i d’interpretació dels esdeveniments del passat, sovint el discurs històric introdueix artefactes que la tradició fa assumir sense controvèrsia. Recorde de quina manera em va colpir la crítica tan radical com fonamentada que li vaig escoltar a Alistair Crombie quan jo estudiava a Oxford, qüestionant el concepte de revolució científica aplicable als segles XVI i XVII, tan arrelat en la historiografia. Aquella i altres experiències posteriors m’han fet prendre consciència de la importància que té la mentalitat de l’historiador i l’orientació del seu mètode quan aspira a explicar la constitució o la transformació d’un concepte, l’acceptació o no d’una teoria, els factors que influeixen en la innovació científica o la interpretació d’un problema del passat. La història de les ciències ha estat durant molts anys camp de batalla d’internalistes contra externalistes, de continuistes contra discontinuistes, partidaris de la història de les idees enfront de la història social o la sociologia del coneixement. I, al capdavall, aquesta pluralitat de punts de mira ha enriquit, al meu parer, la pluridimensionalitat dels esdeveniments històrics.

El significado de la evolución de Robert J. Richards constitueix una aproximació deliberadament parcial i arriscada sobre el que podríem anomenar «els orígens històrics del darwinisme i del concepte d’evolució». Ho és perquè des del primer capítol posa les cartes damunt la taula i fa una declaració d’intencions: és una investigació d’història de les idees i amb una orientació continuista. Ningú no podrà retraure a l’autor que no prenga en consideració els aspectes econòmics, socials, institucionals o polítics de l’època, perquè no és aquesta la seua intenció ni l’orientació del llibre. Richards ha triat una orientació internalista en un moment, per cert, en què la història de les idees no gaudeix precisament de massa popularitat entre els historiadors.

Una vegada sabem quina és la intenció del llibre, convé, doncs, preguntar-se si aconsegueix o no els seus objectius. En aquest sentit, Richards exhibeix una solvència inqüestionable en l’ús de les fonts històriques, en el criteri per triar els autors i en l’anàlisi del discurs. Amb una claredat ben característica de la literaura d’assaig anglosaxona, aquesta reconstrucció ideològica de les idees de Darwin resulta atractiva i de fàcil lectura, res a veure amb l’aclaparadora erudició acadèmica tan freqüent entre els germànics —i entre alguns hispànics. Especialment encertada és l’anàlisi del context intel·lectual d’epigenetistes i preformacionistes i les seues arrels teològiques. O també la reconstrucció de la cosmovisió dels Naturphilosophen, idealistes alemanys, i la seua repercussió en el domini de les ciències de la natura.

En conjunt, el llibre de Richards sintetitza amb solvència i rigor els diversos apartats que l’integren fins arribar a la peculiar concepció de l’evolució progressiva de Darwin. No obstant això, al meu parer, el punt clau de la proposta de Richards no és tant la consistència del contingut de les diverses etapes històriques que analitza com el fet que totes elles es troben vinculades per una perspectiva continuista que pretén establir una relació històrica entre la idea d’evolució que apareix en l’embriologia preformacionista del segle XVII i les doctrines darwinistes. És ben cert que el llibre aporta nombroses referències procedents del segle XVIII que palesen la presència del concepte de recapitulació com un argument clau per interpretar el desenvolupament (evolució, en diria Richards) embrionari. També és cert que exposa amb claredat l’ús que en fa Goethe i els filòsofs de la natura alemanys de principis del segle XIX dins l’aparell intel·lectual de la seua morfologia transcendental, com també altres evolucionistes predarwinians (Serres, Lyell, Grant…), els quals participaren de concepcions semblants. No hem de negar que la tesi de Richards recolza en un ampli aparat bibliogràfic. Però també és cert que hi ha altres fonts ací no considerades, condicionants històrics –fins i tot ideològics–, problemes científics col·laterals o tradicions intel·lectuals, que permetrien també unes altres explicacions o altres judicis d’intencions. Per totes aquestes raons, crec que la proposta de Richards és força recomanable com a exercici intel·lectual per a qualsevol persona interessada en la història del pensament biològic, principalment perquè obliga a pensar i a repensar el que ja crèiem saber.

 

© Mètode 2012 - 22. Hortes valencianes - Número 22. Estiu 1999

Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.