«El taller de la memòria», de Juan Carlos López

«Les dones i els homes són tan tafaners que han acabat dirigint el deler explorador vers el darrer refugi de la seua intimitat: el cervell.» Ho diu Adolf Tobeña i la idea es repeteix cada vegada que hom reflexiona sobre la naturalesa d’una humanitat immanentment afal·lerada a voler saber-ho tot. De vegades, aquesta potent i perillosa monomania es tra­dueix en troballes científiques fascinants que, a més de satisfer les nostres curiositats, poden ser decisives a l’hora de fer progressos en la investigació so­bre la salut i el benestar social. Aquest és el cas dels es­tudis sobre el cervell humà, un dels terrenys més fèr­tils de la ciència moderna, que ha tornat a acaparar l’atenció, per segona vegada en quatre edicions, del Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

El taller de la memòria és el títol a partir del qual el mexicà Juan Carlos López –investigador en biomedicina de l’Institut Cajal de Madrid– ens du fins als racons més confidents del record, un dels atributs més poderosos, però també més fràgils, de l’espècie humana. No cal dir que sense records no hi ha identitat. Com escriu l’autor, «l’autèntic viatge a través del temps no pertany al domini de la ciència-ficció, sinó que tots nosaltres el protagonitzem cada dia gràcies a la nostra memòria».
Al llarg de dos mil·lennis, la naturalesa de la ment ha estat objecte de múltiples especulacions. En mans de la mística i de la poesia, els records han viatjat pel camí de la sang; han reposat al cor, també al fetge, i han passejat pel cerebel i per diferents parts del cervell, en forma d’esperits o a manera de pàgines escrites i conservades en arxius documentals. Però allò que fou l’esperit humà, en certa manera és avui desmitificat, amb raons experimentals, pels avenços de la neurobiologia, que atorguen un substrat orgànic a la funció mental.

Després de fer un traçat històric pel decurs del pensament sobre la memòria –des de la visió dels antics grecs fins als inicis de l’era moderna– Juan Carlos López ens presenta, mitjançant una classificació psicogènica, les diferents cares d’a­questa memòria, una entitat divisible que processa en regions diferents els diversos tipus d’informació; ens introdueix en el món de la codificació dels re­cords, ex­plicant-nos la seua relació amb les funcions cerebrals, i com­parteix amb nosaltres alguns dels èxits més notables que la biologia cel·lular i molecular ha generat en la que ell anomena «nova era daurada de la investigació mnemònica». Tot i que resta molt per explorar, són èxits que fan albirar ja solucions als problemes relacionats amb les malalties neurològiques, que, ara per ara, representen un elevadíssim cost social i econòmic. Al llibre queda palès l’innegable valor intel·lectual d’aquesta recerca, que serà, de segur, objecte de treballs molt intensos en un futur pròxim; però, sobretot, allò que més preocupa l’autor –i així ho expressa– és transmetre la seua inquietud per estimular la visió crítica enfront dels problemes i proporcionar les eines necessàries per a aprendre a pensar científicament; qüestions que, al capdavall, són o haurien de ser la intenció última de tota divulgació científica. Perquè ara comencem a assabentar-nos que, més que l’acumulació de coneixements, l’adquisició d’una consciència científica és indefectible si volem prendre part en les decisions sobre les aplicacions de la ciència que tan de prop ens toquen. Cal reconèixer, doncs, l’actitud lloable de tot científic que, com l’autor d’aquest llibre, s’aventura a traspassar la frontera i a compartir el seu saber.