«El Universo extravagante», de Robert P. Kirshner

135b-55

El Universo extravagante. Robert P. Kirshner. Siruela, Madrid, 2006. 360 pàgines.

En El Universo extravagante Robert P. Kirshner exposa de manera àmplia i detallada com ha evolucionat la nostra visió de l’univers des de principi del segle xx, en què aquest es reduïa a la nostra galàxia, fins a la visió que es començava a dibuixar a final d’aquest mateix segle, amb un univers ple de galàxies com la nostra, en eterna expansió. El llibre comença amb les observacions d’altres galàxies d’Edwin Hubble, els estudis d’es­tels cefeides fets per Henrietta Lewitt, els de Fritz Zwicky sobre cúmuls de galàxies i supernoves i la teoria de la relativitat d’Einstein, amb la introducció de la constant cosmològica de la qual va renegar posteriorment. Tots aquests ingredients han anat conformant la imatge d’un univers estrany, que es troba en un estat d’expansió accelerada, amb una constant cosmològica que els astrònoms moderns han rescatat de la paperera d’Einstein, i els ingredients principals del qual, la matèria fosca i l’energia fosca, continuen sent de naturalesa desconeguda. L’autor no escatima en detalls històrics i anècdotes que fan de la lectura del llibre un exercici amè i entretingut, encara que algunes són de dubtós gust i poc caritatives amb els seus col·legues. Amb el recurs a la profusió d’analogies, Kirshner aconsegueix fer-se comprendre pel lector amb èxit en aquells aspectes que podrien resultar més complicats d’entendre.

El procés del descobriment astronòmic, i científic en general, de la recerca de noves dades al llarg d’anys i de llargues nits d’observació, o com aconseguir temps d’observació en els grans telescopis del món, són també factors que no solen veure’s reflectits en els llibres. Els científics normalment apareixen davant el gran públic com a «mags» que obtenen descobriments meravellosos en un moment d’inspiració i Kirshner posa en evidència que el descobriment científic no funciona així. No obstant això, en entrar en aquest terreny, s’hi insisteix potser massa i es troba a faltar en l’autor certa dosi d’humilitat: sobretot cap al final del llibre queda clarament exposada la idea que només ell i els seus col·laboradors han estat capaços de «fer les coses bé», tal com resa el títol del penúltim capítol.

A pesar d’això, El Universo extravagante és un bon llibre, amè i comprensible, en què s’aprèn molt sobre supernoves i els problemes que hi ha per trobar candeles estàndard i determinar distàncies a l’univers.

© Mètode 2011 - 55. Gen, ètica i estètica - Tardor 2007

Observatori Astronòmic de la Universitat de València.