El universo vecino Marcus Chown La liebre de marzo, Barcelona, 2005, 221 pp. Títol original: The Universe Next Door (2001)
El universo vecino, de Marcus Chown, un autor de divulgació científica poc conegut pel públic espanyol, és sens dubte un dels títols més atrevits i especulatius del panorama divulgatiu actual. Una primera advertència al possible comprador del llibre és que no es deixe enganyar pel títol: no es tracta d’un llibre de divulgació astronòmica. El títol, triat sens dubte per atraure l’atenció, deriva d’un poema del poeta nord-americà Edward E. Cummings. Encara que l’astronomia constitueix una fracció apreciable del llibre, la temàtica general s’engloba més en la física teòrica i teoria quàntica. Entrant al detall, el contingut del llibre ens dóna a conèixer dotze idees sorprenents que marquen les actuals fronteres de l’avanç científic, i bona part d’elles resulten, al meu entendre, terriblement especulatives. El llibre acull com una màxima la coneguda frase de Bohr «La seua idea és absurda, però és prou absurda perquè siga veritat?» i en fa una virtut. L’autor del llibre ha buscat aquells treballs d’investigadors que, sense eixir-se del rigor científic (o almenys, eixint-se’n poc), han portat la ciència fins als seus límits, tractant temes com els universos paral·lels, la fissió d’electrons en mig electrons, els viatges i bucles en el temps, o l’existència de bacteris surant en l’espai (sí, parlem de la teoria de la panspèrmia de Hoyle). El llibre es divideix en tres parts, titulades respectivament «La naturalesa de la realitat», «la naturalesa de l’univers» i «la vida i l’univers». En la segona meitat del llibre, els temes astrobiològics cobren importància i les creences evangelistes del mateix Chown per moments pareixen aguaitar tímidament. A pesar que és un llibre d’edició recent, algunes de les idees que tracta el llibre han quedat una mica desfasades o s’ha demostrat ja la seua falsedat, la qual cosa no hi ha dubte que minva una mica la força del llibre, com a punta de llança en les fronteres de la ciència. No obstant això, no hi ha dubte que la idea central del llibre és summament original i que es llegeix amb plaer. El llenguatge emprat, des del punt de vista divulgatiu, és molt bo, clar i concís, i s’agraeix l’esforç realitzat per l’autor. De fet, cada un dels dotze capítols té una estructura comuna: parteix d’allò ja establert, contant el que sap la ciència sobre el tema amb un llenguatge molt comprensible i entretingut (i de fet, és gràcies a aquests fragments que podem afirmar que estem davant d’un bon llibre de divulgació científica), per a després aprofundir en el treball d’aquells científics que posen en dubte aquest saber establert. Com a únic «però» que posaria al llibre és que no està dirigit a un lector casual. Al contrari, per a enfrontar-se al llibre, el lector necessita una certa base o ser un habitual dels llibres de divulgació científica, és a dir, tenir criteri propi i un bon sentit crític. Amb aquesta base, el lector pot mantenir la distància justa entre el que és i el que podria ser, i fruir (i molt) de la lectura. En cas contrari, un lector casual podria acabar amb la sensació que, pel fet d’estar revestit amb la pàtina de la ciència, el que acaba de llegir és real, ciència ben establerta, i el llibre aconseguiria just el contrari del que pretén. Finalment, el llibre disposa d’una abundant col·lecció de citacions que obren cada capítol, una de les coses que sempre he agraït en un llibre de divulgació.
