Clàssics

A diferència de la poesia, el reportatge de viatges o les memòries, hi ha un gènere que no es pot abordar de manera voluntària. O, si més no, no correspon a l’autor decidir si la seva obra formarà part d’aquesta categoria. Són els clàssics. Com tantes altres coses, els clàssics són més fàcils de reconèixer que de definir. Italo Calvino va dedicar un escrit a reflexionar sobre els clàssics literaris des de diversos punts de vista, però segurament cap del seus criteris no s’aplica a la literatura científica.

En un lent procés de sedimentació, els clàssics es guanyen aquesta etiqueta en funció del valor que poden aportar a les generacions futures, bé com a precursors o bé com a referents. És clar que tot plegat són categories molt debatibles. A diferència del que passa en la literatura de ficció, on l’entrada al cànon sovint té a veure amb criteris nacionals i cada llengua en té el seu, els clàssics de la ciència són aportacions fundacionals a les diverses disciplines, i l’origen dels seus creadors no es té en compte.

De tota manera, és discutible quina funció pot tenir un cànon en un camp que evoluciona a gran velocitat, i fins a quin punt val la pena rellegir aquests textos tan llunyans. No hi ha cap penalització per no fer-ho, com sí que hi és en les humanitats si hom no ha llegit Cervantes o Shakespeare. Tampoc no aporten un benefici evident, perquè el progrés científic ha anat actualitzant les contribucions dels clàssics i tota l’essència de Galileu ençà està continguda en qualsevol article del Physical Review Letters.

És possible que en la literatura de ficció també sigui difícil definir els nous clàssics entremig de les noves formes d’expressió i els nous formats. Els llibres de Galileu i Newton enllacen amb els de Darwin o Wegener, però l’activitat científica ara inclou noves formes d’expressió com les conferències de Feynman o els articles de Mendel i Dobzhansky, per esmentar-ne només alguns. Els científics que ara escriuen llibres ho fan amb una voluntat diferent que els seus predecessors. La diferència entre L’origen de les espècies i El gen egoista no és només d’estil.

En la cursa cap a la brevetat, que és la característica de la nostra època que no té temps per res, estic segur que ja s’estan creant els memes científics que el futur considerarà clàssics. Probablement tindran 140 caràcters, o seran gràfics il·luminadors amb un peu curt i enginyós que els faci inoblidables.