Un cas interessant a la literatura científica –i a la literatura a seques– és l’entrevista. A diferència de les altres manifestacions escrites, que són obra d’una persona, una entrevista requereix la col·laboració de dues persones. Molts altres escrits són fruit de la col·laboració, i l’exemple més obvi és la comunicació científica en format d’article, però en una entrevista es troben dues persones que tenen objectius i expectatives diferents davant el resultat.
Per l’entrevistador, una entrevista és una oportunitat de transmetre un missatge per boca d’algú altre. La tria de preguntes, la redacció final i el titular poden donar com a resultat entrevistes molt diferents a una mateixa persona. O la decisió d’entrevistar unes persones i no unes altres. No existeix una entrevista neutral.
L’entrevistat també veu en l’entrevista una oportunitat per transmetre un missatge, però segurament té interès a fixar-se en uns temes i ignorar-ne uns altres. Potser acaba de publicar uns resultats de recerca o un llibre de divulgació. O potser simplement ha vingut a la ciutat a fer una conferència i la revista o el diari aprofiten l’oportunitat. La revista Mètode publica molt bones entrevistes als científics internacionals que passen a prop de València, i ben fet que fa.
L’element delicat de l’entrevista és que el producte final està fora del control de l’entrevistat. A diferència d’una entrevista en directe a la ràdio o a la televisió, una entrevista publicada en un mitjà escrit és un xec en blanc a l’entrevistador perquè faci i desfaci al seu gust.
Entre l’entrevista oportunista a algú que passava per allà i l’entrevista promocional a algú que ha publicat alguna cosa d’interès hi ha l’entrevista en profunditat. El recull que van publicar Lewis Wolpert i Alison Richards té aquest enfocament, i la varietat d’àrees del coneixement que cobreix fa que sigui una bona panoràmica de l’experiència del científic.
Les entrevistes a patums com Crick o Hodgkin són interessants, però els lectors sovint s’interessen per un altre tipus de personatge. Fa anys Nature va fer una sèrie d’entrevistes en aquesta línia. Triaven científics joves i els feien preguntes relacionades amb la seva vivència quotidiana: com reacciones a una pregunta difícil en un seminari, o quina música sona al teu laboratori. Les respostes permeten connectar amb lectors d’un perfil comparable.
Quin sentit té deixar-se entrevistar? En un temps que valora la popularitat, un científic que sigui entrevistat sovint als mitjans pot treure’n algun benefici pràctic? Li pot resultar més fàcil trobar estudiants o mecenes? No disposo de dades, però intueixo que hi ha una relació entre ser conegut i tenir èxit professional. El que no sé és si va primer l’ou o la gallina.
Referències
Wolpert, L., & Richards, A. (1988). A passion for science. Oxford: Oxford University Press