|
Fa mesos que evito encarar el tema, però algun dia ho havia de fer, i avui és tan bo com qualsevol altre. Admetem-ho: una part no insignificant de la literatura científica pertany al gènere de la ficció. No a la ficció lablit, novel·les d’argument científic, sinó a la ficció amb intenció d’enganyar el lector. Allò que, parlant en plata, anomenem el frau. Malgrat el que pugui semblar de vegades, i contra el que a molts científics els agradaria fer creure, la ciència la fan persones. Fal·libles, dèbils, venals i parcials, per dir només uns quants adjectius. Que una tropa com aquesta –representativa del que es pot trobar a qualsevol grup humà– pugui tirar endavant una feina tan dura i exigent és un misteri no resolt. Segurament una part de l’explicació es troba a parts iguals en la perseverança dels científics i els efectes euforitzants dels productes de les màquines expenedores. Per això, de tant en tant, el sistema falla. Persones que haurien d’estar aplicant el seu talent a la recerca s’enganyen –o enganyen el seu entorn– inventant uns resultats inexistents. Per què? Sovint, simplement per sobreviure. És el frau de vol ras, el maquillatge de resultats per presentar a la reunió de departament que, inesperadament, acaba incorporat en un informe anual de projecte. En aquest cas sempre és possible fer una retirada a posicions més segures, a menys que el maquillatge sigui cirurgia major. Altres vegades l’impuls per fer trampa és l’ambició de fer coses grans, no només de consolidar un lloc de treball. Entre els que han estudiat aquest tema les opinions estan dividides. N’hi ha que pensen que la diferència és de grau: per fer un frau que es pugui publicar a Nature cal tenir una mentalitat especial, no n’hi ha prou de ser un becari estressat. Altres pensen que aquest procés és un continu: comences esborrant una banda en una figura per destacar el resultat i acabes retallant, enganxant i acolorint bandes en experiments de clonació d’humans. Pel que ens ocupa com a gènere literari, hi ha alguna diferència entre un text autèntic i un text que presenti resultats falsos? Malauradament, no. L’única diferència s’ha donat abans de preparar el document, però un cop que les figures tenen llegenda, la resta és automàtica. La màquina de raonar rarament es replanteja la veracitat de les dades. La millor reflexió que he trobat sobre el tema és un llibre on Walter Gratzer recull diversos exemples que abasten tot el ventall, des de l’autoengany i el frau menor fins al frau a gran escala amb finalitats destructives. Els extrems són fàcils de reconèixer, però entre el maquillatge cosmètic i la cirurgia plàstica creativa hi ha una enorme zona on tot queda en mans de les persones imperfectes que som tots plegats. A la vista de la pressió que tots tenim per donar resultats, el que em sorprèn és que no surtin més casos a la llum, però això ja són figues d’un altre paner. BIBLIOGRAFIA Jesús Purroy. Biòleg i escriptor (Barcelona). |
«Persones que haurien d’estar aplicant el seu talent a la recerca s’enganyen –o enganyen el seu entorn– inventant uns resultats inexistents. Per què?» |
© Mètode 2011 - 69. Afinitats electives - Número 69. Primavera 2011
