A diferència dels polítics, dels artistes i d’altres personatges públics, els científics tenen dues feines quan escriuen les seves memòries. Com tots els altres, han d’explicar qui són, què han fet i en quin context històric han viscut, però no és el mateix explicar la gestació d’una novel·la o d’un govern que explicar la rellevància d’un descobriment científic. Els memorialistes són obligatòriament divulgadors.
I de memòria en té gairebé tothom, però la capacitat per descriure la pròpia feina de manera entenedora per a lectors no especialistes són figues d’un altre paner. No és casual que unes de les memòries científiques més llegides siguin les de James Watson: el to de comèdia satírica fa que als lectors de La doble hèlix els sembli que entenen la cristal·lografia i la bioquímica, si més no, prou per seguir la trama. Potser no són unes memòries gaire benèvoles amb els seus personatges, però fan de molt bon llegir.
Aquesta virtut de La doble hèlix ha acabat girant-se en contra del seu autor. Tots els personatges hi surten caricaturitzats, incloent-hi l’autor, però la caricatura de Rosalind Franklin, junt amb el fet que Franklin morís abans de poder explicar la seva versió de la història, han fet que Watson sigui considerat el malvat de les seves memòries.
Curiosament, no em consta que Watson hagi explicat mai com, quan ja havia tornat als EUA, Franklin el va anar a visitar i tots dos van fer un viatge amb cotxe junts pel país nord-americà. Tampoc Crick, a les seves sòbries memòries, esmenta que Franklin va viure amb el matrimoni Crick a Cambridge durant la seva darrera remissió. Potser hi ha assumptes que són massa privats per a unes memòries.
Referències
Crick, F., 1989. Qué loco propósito. Tusquets Editores, Barcelona.
Judson, H. F., 1979. The Eighth Day of Creation. Simon & Schuster, Nova York.
Watson, J. D., 1994. La doble hélice. Salvat Editores, Barcelona.
