«Els noms dels bolets», de Josep Cuello

138b-57

L’obra està il·lustrada amb làmines antigues de bolets, com les de la imatge, que ambienten tot el relat.

Aquesta referència bíblica (Gènesi 2, 20) –que podríem completar dient «a totes les bèsties i els bolets»– és com una maledicció que ens perseguirà fins a la fi dels temps. Beneïda maledicció, tanmateix, si se’m permet el joc de paraules, ja que posar noms no és pas una plaga d’Egipte, sinó més aviat una eina fonamental perquè ens entenguem. Parlant la gent s’entén –o s’hauria d’entendre– i no pot ser dolent posar nom a les coses, car facilita aquest enteniment.

I l’obra que ressenyem contri­bueix a l’enteniment suara esmentat, és clar, però no solament fa això. Tècnicament, és un treball etnobotànic de consolidació lexicogràfica. Jugant amb la frase inicial, hom podria dir que serà «la bíblia dels boletaires». I serà, també, un llibre pràctic. Què vull dir amb això? Doncs que tots els llibres –o quasi– són útils, però alguns tenen una vocació especial de ser-ho. I aquest n’és un.

138-57

Els noms dels bolets. Josep Cuello. Lynx Edicions. Barcelona, 2007. 493 pàgines.

Per què? Doncs perquè resol infinitat de confusions de la nomenclatura popular dels bolets a les àrees de parla catalana, que, per cert, tenen una gran tradició no solament –ni sobretot– micòfila, sinó especialment micòfaga. Cal aclarir que, pel que fa als noms vulgars, tenim el greu problema que hi ha espècies amb molts noms –poden variar d’una comarca a la veïna–, alhora que no poques freturen de nom; per no parlar dels gèneres amb espècies semblants que en tenen un de sol per a totes.

El conjunt és un totum revolutum amb prou feines recollit en pu­bli­ca­cions locals, textos antics, etc. Tot això explica que una obra d’aquestes característiques fos esperada de fa temps. I a la fi veu la llum.

El principal objectiu del llibre, com declara l’autor mateix, és compaginar els noms científics (únics que tenen relació biunívoca amb les espècies) amb els populars; i també exposar-ho d’una manera clara i ordenada. Sens dubte, tot això ho aconsegueix a bastament a la segona part, o sigui, el diccionari de mots comentats («repertori alfabètic dels noms dels bolets»), que omple 327 pàgines!

I ho aconsegueix bàsicament per dues raons: per un treball de camp exhaustiu que va de l’Empordà fins al Vinalopó, passant per Ses Illes; i per una exhaustivíssima recopilació només assolible per una autèntica «rata de biblioteca»… en el millor sentit, és clar; no sé per què les rates han de ser considerades quelcom pejoratiu.

He de confessar que el primer que vaig fer és posar-lo a prova amb les paraules més rebuscades que em feien voltes pel cap de feia temps… i heus ací el miracle: allà hi eren, i ben explicades. Tot és ampliable, per descomptat, però serà l’obra de referència en el tema. A la presentació que es va fer a l’ateneu barceloní, l’expert naturalista Albert Martínez comentava que l’obra significava un gran salt endavant, difícil d’igualar en el futur. No puc estar-hi més d’acord, però: difícil? Jo diria que impossible, atès que no pot ser que quedin tantes paraules per descobrir com les que aporta.

«El llibre resol infinitat de confusions de la nomenclatura popular dels bolets a les àrees de parla catalana, que tenen una gran tradició no solament micòfila, sinó especialment micòfaga»

I no puc estar-me de dir que, fullejant-lo, dóna la sensació que «no falta res»… Però, no falta res? Sí que falta! No ha pogut recollir, és clar, els mots que han desaparegut, els que s’han perdut a la nit dels temps i que, en paraules de l’autor, «van pel món penant com a fantasmes».

I és un totxo? Home, sí: pesa 1,2 kg. … però això no vol dir que sigui molt «pesat», sinó que «porta molta ciència», o sia, que val el seu pes en or (tampoc us ho preneu literalment, no fos cas que espantessim els compradors).

Nogensmenys, el diccionari no està fet per llegir. Aleshores, és un llibre «que tothom utilitzarà però ningú llegirà»? No pas. Perquè tenim la primera part: «Una nomenclatura natural», que explica les claus interpretatives que permeten entendre el sentit dels noms: llurs arrels clàssiques, la tradició rural, el simbolisme, etc. I tot plegat està adornat amb làmines antigues que ambienten molt bé tot el relat.

Aviso als interessats en el tema que, si la comencen, no podran deixar aquesta primera part, car està escrita com una narració, plena d’històries «naturals», divertides anècdotes, personatges inefables… tot expressat amb un llenguatge ric i culte (admeto que més d’un cop he hagut de ficar mà al diccionari), però alhora atractiu i fàcilment comprensible. Martí Domínguez, en La Vanguardia, diu que «fa venir gana i desperta gratitud», i afegeix: «Com n’haurien gaudit Joan Coromines i Josep M. de Sagarra!».

Es nota que no és el primer llibre que fa –esperem que tampoc el darrer– i que és un apassionat dels bolets i de la història de la ciència. El Dr. Ramon Folch, prologuista de la obra, ho defineix perfectament dient que «és un assaig que es llegeix com una novel·la d’intriga».

El llibre agradarà als boletaires, és clar, però també als micòlegs, botànics, biòlegs, naturalistes… i als qui simplement vulguin conèixer la seva llengua. Dubteu què és fer país en els temps de sotsobre que vivim? Doncs aquí en teniu un exemple ben clar.

En definitiva, si senzillament t’agrada la natura, amb aquest llibre en fruiràs. I si no t’agradava, pot ser canviaràs de parer en acabar-lo. I si no, almenys hauràs passat una bona estona. I és que Josep Cuello no és un biòleg que escriu, és un escriptor que és biòleg.

© Mètode 2011 - 57. Radiacions - Primavera 2008

Biòleg, professor, escriptor i fotògraf de natura (Barcelona)