‘Els noms dels éssers naturals’, de Josep E. Oltra i Benavent, J. Daniel Durà i Colomar i Antoni Conca i Ferrús
Perpetuar el patrimoni cultural lligat a la natura i els seus habitants
El temps passa inexorablement sobre totes les coses i en el seu camí va engolint per sempre molts hàbits, costums, activitats i fets que en el passat semblaven perpetus. Amb la seua desaparició també van caient en l’oblit els mots que els anomenaven. Aquest procés és especialment dramàtic al món rural tradicional, on els cada vegada més escassos habitants atresoren un patrimoni lingüístic, identitari i cultural que potser només perviu a la fràgil memòria de la gent gran. Després, desapareixerà per sempre més.
Afortunadament, no tothom roman passiu davant d’aquest procés i s’hi enfronta amb dedicació i esforç per deixar constància escrita i, així, garantir la permanència d’aquest valuosíssim saber popular. Aquesta croada etnològica ha tingut un actiu i popular representant, lliurat a la recuperació dels noms, els usos i les dites populars relacionades amb les plantes. Tothom sap a qui em referesc: efectivament, a Joan Pellicer. Les pàgines de Mètode queden com a testimoni de la seua tasca i, sobretot, de la seua saviesa. Doncs ara tres investigadors valldalbaidins, amb el suport de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida que va premiar el seu projecte en la convocatòria del Premi d’Investigació de 2014, han pres amb valentia el relleu del mestre, ampliant la recerca a tots els éssers naturals de la seua comarca. I ho fan amb excel·lència, amb una obra exhaustiva i rigorosa que recull el vocabulari local lligat a la natura i els éssers que l’habiten.
Els anys de treball els han permès recollir quasi un miler i mig de noms populars, amb les seues variants lingüístiques, de prop de 700 espècies. Han escorcollat les fonts bibliogràfiques i han acudit a les fonts fonamentals, als veïns dels pobles de la comarca, als que mantenen o recorden els mots locals que es fan o es feien servir per anomenar els animals, les plantes i els bolets. Com no podia ser d’una altra manera, la presentació segueix el model dels diccionaris, però amb una voluntat enciclopèdica on cada entrada s’enriqueix amb un extens costumari que inclou dites, endevinalles, travallengües, rondalles, jocs populars, topònims i, també, de coneixements etnobiològics sobre els usos, els aprofitaments o les propietats que ofereixen els éssers naturals. Tampoc han oblidat la llengua i presenten tota la informació amb la corresponent transcripció fonètica, seguint l’Alfabet Fonètic Internacional, el més utilitzat i adequat per aquest tipus d’obres divulgatives. A més a més, acabant d’arrodonir la presentació i convidant a consultar-la, una nombrosa i acurada mostra fotogràfica facilita la relació dels noms amb els organismes als quals fan referència.
En definitiva, un llibre atractiu i una consulta obligada per a qualsevol amb interès per la cultura, la llengua o la natura, o bàsicament, pel coneixement d’un patrimoni immaterial que amb aquesta obra queda definitivament allunyat de la maledicció de l’oblit. Els veïns de la Vall d’Albaida han de sentir-se privilegiats, ells són els protagonistes i els principals beneficiaris del contingut d’aquest llibre, però sobretot han d’estar agraïts als autors perquè el seu treball salvaguarda una part del seu patrimoni.
