|
Al prestatge destacat dels llibres d’autoajuda trobem l’empatia en totes les versions possibles: com vendre més, aprendre a parlar en públic, fer un curs de lideratge, com enlluernar en una entrevista… L’empatia beu de la mateixa font que l’anomenada intel·ligència emocional, ja que és una de les seues habilitats pràctiques. Als Estats Units aquesta literatura té privilegis de best-seller perquè indica els «10 passos per triomfar en la vida», sobretot en el terreny professional, tema d’especial interès. No és el cas d’aquest llibre, que no tracta de ser un manual per a guanyadors. Estem, per contra, davant d’una introducció sobre les claus de la felicitat pròpia i compartida, la cooperació i la no violència. Ens retrobem amb la nostra pròpia empatia, que ens ha acompanyat des que vam néixer. «Posar-se al lloc dels altres, això és l’empatia.» Així comença aquest senzill llibre de Luis Moya Albiol, dirigit a un públic no especialitzat en la neuropsicologia. Amb un llenguatge clar, de vegades iteratiu, però ratificat per cites bibliogràfiques i estudis científics, l’autor ens revela que l’empatia és fonamental per comprendre el que senten els altres i sobreviure en el nostre context social. Per què s’encomana el badall? Per què un nadó somriu als seus pares? Les respostes es van revelant a mesura que avancem en la lectura del llibre. A més, ens explica que estudis funcionals mitjançant ressonància magnètica han permès relacionar àrees específiques del cervell amb l’empatia. Aquestes àrees contindrien, segons l’autor, les anomenades neurones espill, capaces d’activar-se per predir el comportament de l’altre. Els canvis d’activació en aquestes àrees han permès comparar respostes de diferents individus davant d’un mateix estímul, o respostes d’un mateix individu davant de diferents estímuls, extraient que la magnitud de l’empatia varia en funció de factors genètics, hormonals i experiencials. A major exposició a l’hormona masculina testosterona abans del naixement, l’empatia és menor en l’edat adulta. El contrari passa amb l’oxitocina, hormona implicada en la lactància materna, l’efecte de la qual seria promotor de l’empatia. Respecte a la influència del que s’ha viscut, la violència soferta durant la infància generaria actituds violentes en l’adult i una manca d’empatia. Tanmateix, els trastorns psiquiàtrics com l’autisme, les personalitats tipus límit, com el narcisista, l’antisocial, o fins i tot el perfil psicopàtic es caracteritzen per una mínima expressió d’empatia. Sabent que naixem amb un nivell predeterminat d’empatia, és possible augmentar aquests nivells? La resposta és que sí. Certes tècniques de meditació o tractaments hormonals semblen augmentar les respostes empàtiques en casos patològics. Però, el que realment em sembla destacable del llibre és la projecció de les conductes per al desenvolupament de l’empatia. Des de la infància fins a l’edat adulta, podem fomentar actituds que promouen l’empatia procurant una educació que impulse a la col·laboració i al treball en equip. Aquesta educació donaria lloc a individus més feliços, més capaços de donar felicitat, i per tant, amb altes probabilitats d’aconseguir l’èxit personal i professional. Sara Garcia. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV). |
La empatía
«Per què s’encomana el badall? Per què un nadó somriu als seus pares? Les respostes es van revelant a mesura que avancem en la lectura del llibre»
|
