«En torno a Albert Einstein: su ciencia y su tiempo», de José Adolfo de Azcárraga
Deia Eugene Wigner, premi Nobel de física i bon amic d’Albert Einstein, que «la física s’està tornant tan increïblement complexa que cada vegada costa més temps preparar un físic. De fet, costa tant de temps preparar-lo perquè arribe al punt en què entenga la naturalesa dels problemes físics que quan hi arriba ja és massa vell per resoldre’ls». Resulta sorprenent que, en canvi, fa tan sols un segle fóra possible que un físic, a l’edat de 26 anys, publicara en només un any, 1905, descobriments científics tan transcendentals que revolucionaren completament el desenvolupament de la física moderna.
Certament, l’estat de la física a principi del segle xx encara permetia l’existència de genialitats com les d’Einstein, que va arribar a entendre «amb profunditat la naturalesa dels problemes que va abordar». El catedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València José Adolfo de Azcárraga va voler reflectir els avenços de la física en aquesta època en el llibre Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència (Mètode, 2005), per ampliar-lo després en la versió en castellà, En torno a Albert Einstein: su ciencia y su tiempo (PUV, 2006). Comença el llibre de José Adolfo de Azcárraga descrivint aquell «any meravellós» en què Einstein va realitzar tal proesa. Azcárraga fa comprensibles tant la situació de la física en aquell moment com les contribucions del mateix Einstein i l’impacte que van tenir en la comunitat científica. Amb un llenguatge amè, ens situa en el context adequat per entendre el que van significar aquests treballs per a la física, ens parla de les persones que van influir sobre Einstein, de la seua vida, les seues aficions, els seus encerts i les seues flaqueses, en una narració encertada que, sens dubte, enganxa. Sense perdre el rigor, la lectura d’aquest llibre resulta lleugera, perquè, encara que tracta de temes que potser no són gaire senzills d’entendre –l’efecte fotoelèctric, el moviment brownià, la relativitat especial o l’equivalència entre la massa i l’energia–, Azcárraga troba un estil impecable i manifesta una extraordinària capacitat per comunicar, per fer arribar al lector la seua passió per la física i per la seua història: no sols què sabem sinó com hem arribat a saber el que sabem.
Aquest és un aspecte que desgraciadament es negligeix en els estudis universitaris i això és, precisament, el que confereix a l’obra un gran interès, tant per al públic general, com per als investigadors mateixos, i de manera particular per als professors de física d’ensenyament secundari i universitari. Molts investigadors, ben sovint concentrats en la seua activitat quotidiana, ignoren per complet la història que subjau en els conceptes que utilitzen. La docència, preocupada per complir densos programes educatius, passa per alt el desenvolupament històric associat a les idees i els continguts que s’expliquen. Sens dubte, aturar-se en el procés històric, comprendre’l i enquadrar-lo en la societat de cada moment és l’única manera d’entendre realment la ciència, i és així com aquesta es mostra amb tota la seua grandesa.
El segon capítol del llibre és dedicat a les dues relativitats d’Einstein. Resulta adequat el tractament, gens polèmic, de les contribucions de Lorentz i Poincaré a la relativitat especial, però sobretot jo destacaria les explicacions d’Azcárraga de la nova teoria de la gravitació –la relativitat general–, escrites amb un llenguatge captivador que mostra que Einstein aconsegueix la popularitat precisament per presentar una teoria que prediu les observacions: la teoria general de la relativitat dóna compte, per exemple, de la precisió exacta de l’òrbita de Mercuri, una anomalia no explicada amb la teoria de la gravitació de Newton, Azcárraga conclou solemne: «Aquest èxit va demostrar a Einstein que realment havia descobert nous principis fonamentals per a la descripció de l’univers. La naturalesa li havia parlat, personalment, i li havia confirmat les seues idees.» Resulta apassionant la descripció que l’autor fa de les expedicions a les illes de Sobral (Brasil) i Príncipe (Guinea), liderades per l’astrònom anglès Sir Arthur S. Eddington el 1919, per mesurar, durant un eclipsi total de Sol, l’angle de deflexió de la llum procedent dels estels pròxims al disc solar, com a conseqüència de l’atracció gravitatòria produïda per la massa del Sol. La confirmació de la predicció d’Einstein va significar el principi de la seua fama i popularitat, però també un exemple sociològic del paper internacional de la ciència, que va més enllà de les nacions i les seues disputes: acabada la Primera Guerra Mundial, un astrònom anglès confirma una teoria fonamental d’un físic alemany.
«Azcárraga troba un estil impecable i manifestauna extraordinàriacapacitat per comunicar la seua passió per la física i per la seua història»
Continua Azcárraga descrivint alguns dels viatges del ja famós Einstein, en particular la seua visita a Espanya el 1923 de la mà de Blas Cabrera, Gregorio Marañón i José Ortega y Gasset. Amb l’adveniment del nazisme a Alemanya arriben els «anys turbulents» en la vida d’Einstein, i el posterior establiment definitiu als Estats Units. El pensament filosòfic d’Einstein i la interpretació que va fer de la mecànica quàntica, contrària a la que es coneix com a interpretació de Copenhaguen i les discussions amb Niels Bohr són temes complexos, que apareixen tractats d’una manera molt pedagògica en el part central del llibre.
El paper d’Einstein com a home públic és abordat àmpliament en el capítol cinquè; la seua relació amb el poble jueu, declinant fins i tot l’oferiment de la presidència de l’Estat d’Israel; les seues cartes al president nord-americà Roosevelt en què li urgeix a estar alerta davant una possible bomba atòmica alemanya; la implicació dels científics del bàndol aliat en la construcció de la bomba atòmica; el paper d’Einstein, després de la fi de la guerra, advertint sobre la possibilitat de l’holocaust nuclear i la seua decidida implicació per a promoure la pau en l’àmbit internacional. En els capítols finals, Azcarrága compara Einstein amb Newton per parlar-nos de les lleis de la física i el seu objectiu d’explicar la naturalesa, reflexiona sobre el paper de la ciència en general en la societat i finalment ens mostra el gran llegat d’Einstein fent un repàs als grans reptes de la física moderna, des de la física dels forats negres a la cosmologia amb els seus intents per descobrir la naturalesa de la matèria i l’energia fosques que dominen l’univers.
L’estructura del llibre permet fer-ne diferents lectures, ja que, en paral·lel al cos principal del text, trobem notes al peu amb explicacions més detallades, cronologies esquemàtiques i trenta desglossaments, que van des dels requadres biogràfics d’eminents físics coetanis a Einstein, a la història de la teoria del Big Bang, passant per algunes explicacions tècniques dirigides a un lector més entès. Cal destacar l’acurada presentació i una edició impecable, plena a vessar de fotografies i il·lustracions ben comentades i molt apropiades, que alleugereixen la lectura.
En resum, Azcárraga ens presenta una història fascinant: no sols la d’un home excepcional, sinó la d’una època extraordinàriament fructífera. Com en un concert per a violí i orquestra (ja se sap que Einstein tocava aquest instrument de corda) en què el solo de violí pot ser majestuós, la contribució d’Einstein ho és –i en el llibre queda patent–, però s’emmarca en una conjunt orquestral on cada músic és superb: Boltzmann, Heisenberg, Mach, Planck, Bohr, Dirac, Schrödinger, Sakharov entren i ixen d’aquesta simfonia sota la batuta d’Azcárraga, que, amb gran sentit de l’equilibri, ordena els esdeveniments, separant el gra de la palla, destacant aquelles contribucions que els fan rellevants, de vegades introduint, com a contrapunt –necessari en una obra polifònica–, anècdotes o experiències vitals que ens acosten als científics com a homes i dones, amb les seues grandeses i debilitats.
