Encara no és tard
Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic
Andreu Escrivà
Bromera/PUV. Alzira, 2017. 216 pàgines.
En un vídeo que s’ha fet viral, Neil deGrasse Tyson, astrònom i divulgador de la ciència, alerta del risc que representa per a la democràcia ignorar la ciència. Negar els coneixements establerts, la veritat científica que emergeix del consens –no només per a una part del públic sinó, en especial, per als responsables polítics– és la recepta perfecta per al col·lapse democràtic. I ens posa alguns exemples: el creacionisme, els moviments antivacunació, el rebuig als transgènics i la negació del canvi climàtic. Són, si voleu, símptomes d’una conformitat social amb allò que ara s’anomena «postveritat» i que, per entendre’ns, és el que sempre hem anomenat «mentida», «falsedat» o «manipulació barroera». L’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA és un episodi més en l’escalada mundial de l’estupidesa.
Si més no als EUA, hi ha una connexió estratègica entre creacionisme i negacionisme del canvi climàtic. El Centre Nacional per a l’Educació Científica (NCSE, en les seues sigles en anglès), un organisme radicat a Califòrnia que vetlla per la integritat de l’ensenyament de la ciència, es va desenvolupar per protegir estudiants, professors i famílies contra les embranzides del creacionisme nord-americà. Actualment, l’NCSE ha estès la seua activitat a combatre el negacionisme climàtic. Ara ja va tot en el mateix paquet: les iniciatives legislatives en alguns estats nord-americans tracten de modificar els programes de ciència introduint explicacions alternatives –és a dir, explicacions no científiques– a l’evolució biològica i al canvi climàtic antropogènic. En nom de la llibertat de càtedra, es vol fer colar la manipulació ideològica i la falsedat.
Sosté DeGrasse que no podem aspirar a fer una discussió sensata sobre polítiques públiques si partim de la ignorància en compte de recórrer a les explicacions científiques. Pel que fa al canvi climàtic, primer s’ha d’entendre que l’activitat humana escalfa el planeta, i només després podem encetar una discussió política sobre què cal fer. Però, ho hem entès tots, això que la nostra espècie ha iniciat un gran canvi ambiental, un de singular per la magnitud i rapidesa?
«El llibre de l’ambientòleg Andreu Escrivà ens presenta d’una manera senzilla i crua les claus del canvi climàtic i unes línies mestres per saber com podem, encara, frenar-lo»
El llibre de l’ambientòleg Andreu Escrivà ens presenta d’una manera senzilla i crua les claus del canvi climàtic i unes línies mestres per saber com podem, encara, frenar-lo. L’autor explicita amb claredat els propòsits del llibre: de primer, explicar què és el canvi climàtic antropogènic, com sabem que s’està produint, com es pot predir i què el diferencia d’altres canvis climàtics que han ocorregut durant la història del planeta. «El canvi climàtic és real, el causem nosaltres, en coneixem els mecanismes i, el que és encara més important, el ritme al qual s’està produint no té parangó en la història del planeta.» El ritme. Heus ací un dels aspectes més importants. De canvis climàtics n’hi ha hagut abans en la Terra, alguns de molt dràstics. Però ara, des del 1999, tenim una visualització de les anomalies tèrmiques dels darrers mil anys amb forma d’estic d’hoquei, una imatge brutal, incontestable, del tempo desbocat del canvi climàtic actual, absolutament res a veure amb els anteriors canvis climàtics terrestres.
El llibre analitza els impactes previstos i avisa que no és suficient assenyalar el problema: són molts els entrebancs que cal identificar si no volem caure en la frustració o, pitjor encara, en el catastrofisme. L’autor, més aviat, encomana optimisme assenyalant una possible eixida basada en la ciència i el diàleg: llegir, pensar, informar-se, parlar, amb aliats tan valuosos com l’educació i la divulgació de la ciència. La tasca no és fàcil perquè potser els nostres cervells no estan preparats per a un repte tan fabulós i sense precedents. Aquesta «intel·ligència» que ens fa humans, ens servirà en aquesta ocasió singular i única? Com podem persuadir la gent per fer sacrificis a curt termini per assegurar uns guanys hipotètics que no ens afectaran tant a nosaltres com a les persones que encara no han nascut? De moment, tu ho tens molt fàcil: per què no comences llegint aquest llibre? I després, difon el missatge parlant-ne i discutint amb els altres. Com diu Escrivà, tota pedra fa paret.
«Açò no va (només) d’unes illes allunyades del Pacífic en risc de ser engolides per l’oceà. Açò va dels riscs que patim tots nosaltres, de canvis radicals en la nostra realitat quotidiana»
Cal tenir molt clar que açò no va (només) d’unes illes allunyades del Pacífic en risc de ser engolides per l’oceà. Açò va dels riscs que patim tots nosaltres, de canvis radicals en la nostra realitat quotidiana. No és cosa (només) de països marginals i perifèrics: és un afer planetari, global. En aquest sentit, l’autor viu obsedit per donar respostes a la pregunta que tu o jo li podríem fer: «Com m’afectarà a mi?». Escrivà porta ja recorregut més de mig país presentant aquest llibre i ja s’ha erigit com a l’apòstol de l’activisme contra el canvi climàtic més eficaç i contundent que tenim. És el gran aliat d’una tasca col·lectiva titànica que ha de remoure les neurones primer, i després tots els governs. Perquè només plenament conscients de la realitat i gravetat del problema podem mantenir discussions sensates sobre política amb majúscules. Perquè el canvi climàtic no ha de ser mai més un afer únicament de política ambiental, responsabilitat d’una conselleria o ministeri, ha de ser una qüestió d’estat coordinada amb la resta dels estats del món i així fins el planeta sencer. El desafiament científic i polític és descomunal i no té precedents en la història. Sabrem gestionar-ho perquè no siga l’obstacle definitiu, el darrer desafiament de l’espècie humana? Perquè ara la gran incògnita és fins quan no serà massa tard per adonar-se’n i posar-se a la feina.
