«¿Estamos solos?», de Carlos Briones

Tothom en parla però ningú l’ha vista

¿Estamos solos? En busca de otras vidas en el cosmos. Carlos Briones. Crítica. Barcelona, 2020. 549 pàgines.

Carlos Briones, bioquímic del CSIC que investiga en el Centre d’Astrobiologia de Madrid, ha publicat una obra titànica sobre la cerca de vida fora del nostre planeta. Al llarg de tretze capítols, Briones repassa i analitza quasi tot el que s’ha dit i s’ha investigat per tal de respondre la pregunta del títol del llibre: estem sols a l’univers? El resultat és una obra sobre astrobiologia d’un rigor afable: la ciència està entreteixida amb referències culturals contínues, amb connexions històriques i artístiques, o amb la ciència-ficció en el cinema i la literatura. Són aquests passatges on el científic Briones fa comparèixer el Briones poeta, escriptor entrenat en la metàfora i la frase suggeridora. És un llibre per a aprendre, per a reflexionar i per a somniar en un viatge a través del sistema solar –Venus, Mart, Encèlad, Europa…– i més enllà a la recerca dels indicis de vida. L’autor, a més, ha tingut la brillant idea de donar veu, a través de converses informals, a un grapat de científics fascinats per la tasca d’imaginar altres vides des de la planetologia, la micropaleontologia, la cosmoquímica, la microbiologia o l’enginyeria espacial.

La interrogació científica sobre l’existència d’altres vides fora de la Terra és recent. Jules Verne i H. G. Wells ja ens havien pujat a la Lluna –un món habitat segons una novel·la de Wells–, però l’exploració espacial és filla de la Guerra Freda. A finals de la dècada de 1950, soviètics i estatunidencs es lliuraren a una escalada científica i tecnològica que tingué un moment culminant en l’arribada al nostre satèl·lit de les missions tripulades Apol·lo. Enmig d’aquest impuls científic, emergí una nova disciplina de les ciències de la vida, l’exobiologia, que concretava la preocupació per la contaminació (microbiològica) dels indrets extraterrestres explorats o, eventualment, de la Terra si hi retornaven uns artefactes contaminats per una vida desconeguda. El terme exobiologia s’ha mantingut en certs contextos culturals, però la paraula astrobiologia abraça actualment l’estudi de l’origen, evolució, distribució i futur de la vida a l’univers. L’estatus de l’astrobiologia com a disciplina científica diferenciada i legítima ha estat de vegades qüestionat: el ben cert és que només tenim un exemple de vida i potser se n’ha fet un gra massa amb les analogies entre l’adaptació a ambients extrems de certs microorganismes terrestres i la possible habitabilitat d’altres cossos del sistema solar.

Per molt escèptics que ens posem, l’estudi científic de l’origen de la vida a la Terra suposa acceptar cert determinisme en l’emergència d’uns sistemes químics tan al·lucinants com les cèl·lules. I, alhora, no tenim cap raó fonamental, més enllà d’una certa arrogància antropocèntrica, per negar que el mateix pot haver passat en una infinitat de llocs habitables de l’univers. Tanmateix, no deixa de ser xocant una ciència amb un objecte d’estudi desconegut. Com li agrada dir al meu amic Antonio Lazcano: «La vida extraterrestre és com la democràcia: tothom en parla però ningú l’ha vista». Només ens queda somniar-la i qui millor que un científic poeta per evocar-la.

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)

Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València (Espanya), membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i soci fundador de Darwin Bioprospecting Excellence, SL (Parc Científic de la Universitat de València). Explica metabolisme als estudiants de biotecnologia i, com a membre del grup de Biotecnologia i Biologia Sintètica, els seus interessos investigadors inclouen la bioprospecció, la modelització metabòlica i la història de les idees sobre l’origen natural i la síntesi artificial de vida.