«Gens i genealogies», de Susanna Manrubia i Damián H. Zanette

102cat-83

Qui no ha intentat dibuixar el seu arbre genealògic, preguntant a pares, avis i cosines llunyanes? Normalment ens trobem aclaparats si aconseguim arribar a la quarta generació, i és que el nombre d’ancestres augmenta en paral·lel a la dificultat d’identificar-los, al mateix temps que la seua influència i el seu record es dilueix. Malgrat això, només mirem una finestra molt estreta en l’espai, quasi estàtica en el temps. El panorama és més complicat si viatgem a un passat més llunyà, potser amb l’esperança de trobar algun personatge històric a ressaltar del nostre llinatge. Des de molt antic són comuns els casaments entre parents pròxims, el que dóna lloc a un teixit molt enrevessat de gens que es mesclen i es reforcen per diverses vies fins arribar a constituir els individus actuals. Tanmateix, si pensem que una de cada sis persones que van viure fa més de vuit segles no ha deixat descendència que arribés als nostres dies, arribarem a la conclusió que qualsevol personatge present en l’arbre ancestral d’un europeu actualment viu segurament és avantpassat de tots els nostres contemporanis d’origen europeu. L’existència de tants ancestres comuns demostra que, en aquest llunyà nivell de parentiu, tots som membres d’una mateixa família, independentment dels nostres cognoms. Però mentre que tots els nostres avantpassats han contribuït igualment als nostres gens, només un ho fa amb el cognom. Quina rellevància té aleshores aquest llegat? Com ens definim com a individus sabent que els nostres ancestres més antics són comuns a tots els éssers humans vius en l’actualitat? Quins trets, biològics o culturals ens defineixen? Quins són els mecanismes d’herència d’aquests trets, i com expliquen la seua distribució entre les poblacions humanes?  La llengua és un dels trets més complexos que caracteritzen l’ésser humà i li aporta una identitat més persistent que el seu perfil genètic. Seria possible, doncs, estudiant les semblances i les diferències entre els idiomes actuals, inferir els esdeveniments que dispersaren els éssers humans sobre terra molt abans que aquests fets pogueren ser registrats per escrit?

Amb aquestes preguntes Susana Manrubia i Damián H. Zanette ens conviden a reflexionar sobre la importància que concedim a l’herència cultural i biològica. Aquests dos físics de formació ens fan qüestionar, amb un tractament rigorosament objectiu, quantitatiu i estadístic, la integritat i el significat del que rebem dels nostres ancestres. Al llarg dels capítols, els autors demostren que els fets biològics, demogràfics i lingüístics comparteixen similituds que van més enllà de l’analogia. De lectura molt amena, el text està farcit de viatges històrics que van des del llegendari Robin Hood, en plena Edat Mitjana, a Felip II, la Xina imperial o les il·lustres famílies del segle xix. És obvi que han gaudit de llargues discussions i s’han enriquit amb lectures en diversos àmbits, i han volgut fer-nos partícips de les seues troballes amb una gran cura divulgativa. El seu esforç per fer arribar al públic general el resultat de les seues investigacions i reflexions va obtenir un merescut reconeixement amb el Premi Europeu de Divulgació Científica – Estudi General 2012.

Raquel Ortells. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV).
© Mètode 83, Tardor 2014.

 

Gens i genealogies
Sobre la nostra herència cultural
i biològica
Susanna Manrubia
i Damián H. Zanette. 
Traducció de Josep Franco. Bromera. Alzira, 2013. 186  pàgines.

© Mètode 2014 - 83. Les xifres de la ciència - Tardor 2014

Professora titular d’Ecologia del Departament de Microbiologia i Ecologia i membre del Laboratori d’Ecologia Evolutiva de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE) de la Universitat de València (Espanya), on forma part de l’equip directiu. A les seues investigacions utilitza espècies model del zooplàncton per respondre qüestions relacionades amb els processos evolutius i els compromisos ecològics en ambients mediterranis.