«Gratitude», d’Oliver Sacks

Les últimes línies

portada gratitude oliver sacks

Gratitude
Oliver Sacks
Alfred A. Knopf. Nova York, Toronto, 2015. 64 pàgines.

«Em veig ara confrontat amb la mort però no he acabat amb la vida.» Aquesta és la cita que encapçala Gratitude, un llibre brevíssim –es llegeix en mitja horeta– però d’una intensitat poc comuna. L’obra és un recull de quatre assajos també molt breus (Mercury, My own life, My periodic table i Sabbath) que l’autor va publicar al New York Times entre dos anys abans i dues setmanes abans de la seua mort, el 30 d’agost del 2015. És, per tant, un testimoni únic d’un octogenari amb una lucidesa extraordinària.

Oliver Sacks va nàixer a Londres el 1933, al si d’una nombrosa família jueva que va haver de fugir dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Sol amb el seu germà, va passar dies terribles en una escola anglesa. Després es llicenciaria en fisiologia i biologia, es va fer metge, va exercir en diversos hospitals i se n’anà al Canadà i, finalment, als Estats Units, on va exercir la totalitat de la seua carrera com a neuròleg. D’aquesta destacarem l’episodi més conegut, la lluita contra l’encefalitis letàrgica que tots recordem de la pel·lícula Awakenings (Despertar en la versió en català), protagonitzada per Robin Williams en el paper del doctor Malcolm Sayer (alter ego de Sacks), qui aconsegueix treure del seu estat catatònic un malalt –interpretat ni més ni menys que per Robert de Niro– de manera sorprenent però traumàticament temporal.

No hi ha rastre d’Awakenings a Gratitude. Hi ha ciència, però, sobretot, sota la forma d’una omnipresent taula periòdica dels elements. No per casualitat el capítol escrit just abans que Sacks faça vuitanta anys es diu «Mercury», el metall de nombre atòmic 80. Aquest és, de lluny, el capítol més alegre del llibre, potser el més fàcil, on l’autor expressa amb una claredat colpidora la seua satisfacció per la vida, les experiències, el seu bon estat de salut. Aquest, però, no duraria. Any i mig després li diagnosticarien una septicèmia, producte d’un primer càncer una dècada abans, un rar tipus de melanoma. El tractament ja l’havia deixat sense visió d’un ull, i deu anys després torna en forma d’una agressiva tumoració al fetge, que s’estén a poc a poc, però de manera irremeiable, de la mateixa manera que la prosa de l’autor, que no cessa durant els últims mesos que li queden de vida. La fotografia de la contraportada ho diu tot: un ancià somrient, escrivint, concentrat, a sa casa. Això és el llibre, un recull brevíssim de la seua vida, des del seus hàbits esportius fins a l’acceptació de la seua sexualitat, des del trauma del rebuig de la mare –ella jueva ortodoxa, ell homosexual i, més tard, ateu– a la pau serena d’una vida plena i intel·lectualment excitant. En les pròpies paraules de Sacks: «No puc fer veure que no tinc por. Però el meu sentiment predominant és el de gratitud. He estimat i he estat estimat; se m’ha donat molt i he donat alguna cosa a canvi; he llegit i viatjat i pensat i escrit. […] Per damunt de tot, he estat un ésser sensible, un animal pensant, sobre aquest bell planeta, i això, per si mateix, ha estat un enorme privilegi i aventura.»

El llibre comença amb «Mercury», vuitanta anys, i continua amb «Thallium» (nombre atòmic, 81). Oliver Sacks va morir a Nova York en pau –o millor dit, en gratitud– als 82 anys, el nombre atòmic del plom. Aquest estiu hagués festejat el seu bismutè aniversari.

© Mètode 2016 - 90. Interferències - Estiu 2016

Institut de Biologia Integrativa i de Sistemes (CSIC-UV)