És rar el poble o ciutat sense un carrer dedicat a Alexander Fleming o a Jaume Ferran. Són testimoni de gratitud pública a la lluita que van mantenir contra les malal ties infeccioses i a favor de la salut humana. Perquè convé reflexionar sobre els beneficis que ens reporten antibiòtics i vacunes i sobre el fet que, fa cent anys, les infeccions mortals eren temibles. Avui dia, als països industrialitzats, la mort causada per bacteris o virus està ben per darrere del càncer o les malalties cardiovasculars. I tanmateix la por col·lectiva a les epidèmies és real. Hugh Pennington, professor emèrit de bacteriologia de la Universitat d’Aberdeen, analitza aquesta por i si és justificada. Amb exemples d’infeccions i epidèmies (tot i que esbiaixats, com ell mateix reconeix, al cas britànic), Pennington fa un recorregut didàctic i ben documentat sobre les relacions poc amistoses entre microorganismes i humans.
La vida en la Terra és inviable sense els microbis i la seua extraordinària capacitat de transformació ambiental. Però no és menys cert que durant la història humana la relació amb virus i bacteris ha estat més aviat dolorosa, tot i els beneficis que ens reporten molts microorganismes. Ara podem reconstruir els grans episodis macabres: una aliança entre l’arqueologia i l’anàlisi de l’ADN recuperat d’esquelets dels malalts permet establir les grans epidèmies de pesta com a brots amb orígens independents. Cada vegada que un patogen aprèn a moure’s d’una espècie a una altra estem davant d’una malaltia emergent. Podem aspirar no només a reconstruir el passat sinó a predir aquests trànsits evolutius? Cal més recerca en biologia evolutiva i epidemiologia per suggerir una resposta. Però també necessitem més prospecció de les poblacions naturals de microorganismes i les seues relacionsecològiques per a entendre els mecanismes de control d’aquestes poblacions. L’aparició de soques bacterianes superresistents
als antibiòtics és una amenaça ben tangible.
Pennington no s’estalvia els contextos socioeconòmics i culturals per tal de justificar el respecte per aquestes bestioles invisibles. Així, remarca la importància de la higiene i les bones pràctiques en salut pública, més enllà de la utilitat dels medicaments contra els agents infecciosos. L’autor repassa casos històrics que poden explicar la por a les infeccions, exemples de victòries clares sobre els microbis, el paper de les mutacions i l’evolució en l’emergència de les malalties, l’oportunisme dels microorganismes davant d’hàbits descurats i la nostra mala memòria històrica, sense oblidar la cara política de les pandèmies. En la conclusió del llibre, Pennington dóna una resposta contundent a la pregunta del títol: els microorganismes no ens han guanyat. Jo hi afegiria «per ara». El major obstacle en aquesta guerra continua sent la prevenció en països amb sistemes de salut precaris, però la investigació en malalties infeccioses és irrenunciable. Les tecnologies basades en la seqüenciació massiva de genomes són cada vegada més a l’abast i representen una eina molt potent per estudiar l’evolució dels patògens i conèixer les seues debilitats. Un coneixement imprescindible si volem continuar dient que els bacteris no ens han guanyat.
