«Las heridas», de Norman Bethune

Camarada Bethune

107-77

Las heridas / Norman Bethune, Traducción y prólogo de Natalia Fernández. / Pepitas de calabaza. Logroño, 2012, 112 páginas.

L’editorial Pepitas de calabaza acaba d’eixamplar el seu modest però selecte catàleg –especialment valuós quant a les seues exquisides reedicions d’autors desconeguts o oblidats– amb la publicació d’una petita joia per als amants d’aquells textos de denúncia social i rerefons ètic que deuen menys a la raó que al cor, potser perquè naixen més de l’estómac que del cap. Las heridas (The Wounds, 1940), del metge canadenc Norman Bethune (1890-1939), es publica per primera vegada en castellà respectant el contingut original del llibre, integrat per tres breus assajos de naturalesa dispar: un al·legat en favor d’una sanitat universal que pose fi a la injustícia social i trenque d’alguna manera el vincle inhumà que uneix la manca de salut a la pobresa; una narració autobiogràfica sobre una experiència viscuda per Bethune durant la seua estada a Espanya, i una esborronadora confessió entorn de la misèria enmig de la qual va haver d’exercir la seua professió en la Xina assetjada pels japonesos durant la cruenta guerra que va enfrontar ambdós països. Precedit per un extens pròleg de Natalia Fernández que reconstrueix amb detall la peripècia vital de Bethune, el volum es completa amb un variat apèndix documental que contribueix decisivament a realçar la dimensió humana del personatge.

I és que la biografia de l’autor de Las heridas és la d’un home inquiet que va voler agermanar la seua devoció per la medicina i l’obligació –així entesa per ell mateix– de ser solidari amb la resta de la humanitat. Per això, i en un intent de posar una cosa al servei de l’altra, Bethune va entendre que la millor manera d’exercir la seua carrera com a metge era estar sempre al peu del canó (en el sentit literal de l’expressió) i va consagrar la seua vida al que avui anomenaríem «medicina humanitària», posant el seu saber a l’abast dels més necessitats. Mogut per aquest instint altruista més que no per la militància política (havia ingressat al Partit Comunista del seu país pocs anys abans), en plena Guerra Civil va acudir a Espanya per ajudar el bàndol republicà posant-se al capdavant de la Unitat Canadenca de Transfusions de Sang, en la que seria la penúltima parada del seu periple mundial, pocs anys abans que una septicèmia li tallara la respiració.

Encara que a començament de 1938 va viatjar a la Xina per trobar la pau interior enmig de la guerra i complir el seu vell somni de muntar un hospital en què formar metges i salvar vides, la falta de mitjans va fer pràcticament inviable el compliment d’aquella noble empresa. En assabentar-se de la seua defunció, el mateix Mao Zedong va sentir l’obligació moral d’honrar el seu nom amb un elogi fúnebre que no per protocol·lari deixa de ser emotiu, perquè acabava per reconèixer en Bethune un autèntic camarada; un home que –sense ser cristià– va predicar com el qui més amb l’exemple: «L’homenatge que tots retem a la seua memòria demostra quant profundament el seu esperit ens inspira a tots nosaltres. Tots hem d’aprendre del seu desinterès absolut.»

© Mètode 2013 - 77. La línia roja - Primavera 2013

Departament d’Història Moderna i Contemporània (UV, València)