Història del pensament biològic
Josep Lluís Barona
Universitat de València. Servei de Publicacions. Col·lecció: «Educació. Materials».
Sempre he pensat que una de les disciplines més complexes de la ciència és l’estudi de la seua història. Per això el llibre d’Ernst Mayr The growth of biological thought em va semblar una de les obres científiques més importants d’aquesta darrera part del segle. Mayr és, al meu entendre, un clar model del que hauria de ser el científic actual: no sols ha estat un destacadíssim ornitòleg i un brillant estudiós de la teoria de l’evolució, sinó que alhora ha dedicat una gran part de la seua investigació a l’anàlisi detallat de la història de la ciència.
Per això, quan vaig començar a llegir el llibre de Josep Lluís Barona Història del pensament biològic no vaig poder evitar recordar el llibre de Mayr. Barona és una d’aquestes estranyes persones en què es reuneixen el científic i l’erudit, el lletraferit i el doctor en ciències de la naturalesa. Des de les primeres planes, fins i tot des d’aquella colpidora introducció titulada «Sobre les relacions entre coneixement i cultura», ens trobem amb un text acuradament redactat, i amb un clar i explícit desig d’influir en el lector. El llibre de Barona no es limita a fer una enumeració, més o menys reeixida, de biografies de científics; més aviat al contrari: estudia el naixement de les idees biològiques, i com aquestes varen servir de substrat necessari per a la germinació de noves hipòtesis i disciplines. D’aquesta manera, des del saber biològic en l’antiguitat clàssica, Barona va desgranant el complexíssim cos doctrinal del pensament biològic, amb moments brillantíssims com els dedicats a la biologia clàssica grega, fins arribar al darwinisme, moment zenital del coneixement de l’home i de la naturalesa.
No obstant això, l’originalitat de l’obra rau en dos aspectes més, i que són la inclusió del pensament mèdic i de nombrosos científics espanyols. Josep Lluís Barona és un gran estudiós de l’obra d’erudits valencians i espanyols, i en les planes del llibre apareixen adientment definits, ponderant-ne l’autèntica importància. El cas de Miquel Servet és un dels més destacats, però també n’hi ha d’altres de cridaners, com el del metge alacantí Balmis, introductor de la vacuna antivariolosa en el Nou Món, el del gravador Crisòstom Martines, que va realitzar algunes bellíssimes làmines del cos humà, o l’obra del metge i humanista erasmista Francisco Hernández, que va estudiar la història natural americana a Nova Espanya i al Virregnat de Perú.
Tot plegat fa d’aquest un llibre de consulta necessària per a tot estudiós de la història de la biologia i per a tot lector amb curiositat. No hi trobaran un cant apologètic a la ciència, sinó una mirada escèptica però sàvia, a vessar d’idees i suggerències. I un to desenganyat i colpidor: «Al final del segle xx la humanitat ha hagut de patir la gran tragèdia històrica de la crisi de la superioritat científica sobre qualsevol altra forma de racionalitat, perquè la institucionalització de la ciència i de la tecnologia i la subordinació i complicitat dels científics –tàcita o explícita–, amb el domini i l’explotació de pobles i regions senceres del planeta, fa esfumar-se irremissiblement la utopia de la ciència com a projecte secular de felicitat universal.» Una mirada a la història de la biologia lliure de tota classe d’utopies.
