Després d’assabentar-me que el títol del nou llibre d’Andreu Escrivà era I ara jo què faig?, vaig respirar, alleugerida, pensant que en llegir-lo atresoraria una espècie de guia que podria seguir d’ara en avant i així dur una vida més lliure d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. A casa reciclem, intentem comprar productes de proximitat i procurem fer un ús responsable de l’energia. Però no ens podem conformar amb això –malgrat que encara no és tard–, especialment els qui ja hem nascut acompanyats d’una herència climàtica sota el braç que duu inherent una visió de futur problemàtica. Han desaparegut vint-i-huit bilions de tones de gel de la superfície de la Terra des que jo vaig nàixer, una xifra que implica, entre altres coses, que el desglaç de les glaceres de Groenlàndia ha sobrepassat un punt de no retorn. Moltes de les esperades recomanacions d’aquesta llista d’accions contra el canvi climàtic ja les sabia prèviament a la lectura, n’era conscient, però encara no havia aconseguit implementar-les.
Després de llegir el llibre, m’adone que la meua resposta a l’anunci d’aquesta obra havia resultat tan lògica com inoperativa, perquè estava construïda sobre dos pilars corcats, si el que hom vol és actuar davant del canvi climàtic. Aquests pilars són l’individualisme i la culpa. Dos elements que, sorprenentment, l’autor havia calculat que formarien part de la meua reacció (i de la de tantes altres persones com jo) i s’havia preocupat a dinamitar ja en les dues primeres frases de la l’obra.
L’assaig compta amb un primer apartat titulat «Per què escric aquest llibre», una breu reflexió que a penes ocupa dues pàgines en què, si alguna cosa queda clara, és que el text no pretén ser «cap entrenador immisericordiós que subratlla cada moviment imperfecte d’uns malabaristes inexperts». I és completament cert: les paraules de l’autor no desprenen ni un gram de paternalisme; el que s’hi troba, en canvi, és empatia i honestedat. En les pàgines d’aquest llibre es parla fonamentalment d’humanitat i de temps en un moment en què fer-ho és revolucionari. Això denota que aquesta obra no és com la majoria de les que es poden llegir sobre canvi climàtic.
Amb una ullada ràpida a l’índex, resulta fàcil adonar-se que es tracta d’un text creat després d’una profusa anàlisi dels condicionants humans que orbiten la qüestió climàtica. En aquest sentit, són reveladors els títols de les seccions que estructuren l’assaig: «Com hem arribat fins ací?», «De qui n’és la culpa?», «Per què aquesta pressa?», «Per què jo no faig res?» i «Ara jo què faig?». L’ordre de les preguntes dibuixa un camí de reflexió que pot semblar simple. Tanmateix, si el lector es planteja aquestes qüestions, abans i després de la lectura, potser descobreix que les respostes no resultaven ser tan evidents com semblaven.
La característica destresa comunicativa d’Andreu Escrivà i el seu to proper són constants i permeten reflexionar sobre per què mirem cap a un altre costat davant d’una emergència com aquesta. Tot i que molts dels lectors, com jo, potser no s’identifiquen de primeres amb aquest tipus de persona que posa excuses per a no actuar-hi amb contundència, realitzar la lectura permet comprendre que, més enllà del rebuig a les dades científiques, hi ha moltes coses que podem negar per tal de mantenir-nos en aquest agredolç immobilisme. Però reconèixer-ho ja comença a inhibir aquesta inacció que, d’altra banda, esdevé raonable quan ens enfrontem a qualsevol estat d’angoixa. Així, l’autor qüestiona, una a una, les temptadores excuses que ens eviten actuar davant de la qüestió climàtica en algunes parcel·les de les nostres vides. De nou, aquest plantejament humanitza el discurs climàtic, habitualment circumscrit a les dades, les estadístiques i la racionalitat.
«Andreu Escrivà qüestiona l’exigència insostenible de viure les 24 hores del dia complint les recomanacions “eco” que marquen les empreses»
El lector no va ensopegant contínuament amb dades esgarrifoses que poden condicionar tràgicament el futur que viurem –nosaltres i la gent que estimem–, a pesar que existeixen i l’autor les fa paleses en alguns moments. Però tampoc s’hi obvia la dimensió del conflicte, ni de bon tros. No trobarem cap al·legat a un optimisme banal. És aquesta particular visió, situada entre la distopia i la utopia, la que transporta el conflicte climàtic a una realitat tangible i, per tant, modificable. És just aquest poder de transformació el que interpel·la qui llig, el duu cap a una posició d’apoderament i aquesta, al seu torn, a la voluntat d’acció.
Amb tot, del llibre I ara jo què faig es desprèn una valuosa lliçó: per a anar més lluny cal reduir el ritme. Una afirmació que, entesa des d’un prisma social i amb una radical consciència d’ecodependència, no és cap oxímoron. A més, Escrivà discerneix amb cautela el que és una visió individual del que és un enfocament individualista i qüestiona així l’exigència insostenible de viure les 24 hores del dia complint les recomanacions «eco» que marquen les empreses. Açò no només ens frustra i malbarata els nostres esforços, sinó que posa entrebancs per a comprendre que, tal com diu l’autor, «l’acció individual suma, però només la col·lectiva transforma».
Per a acabar, reconeixeré que al llibre sí que es pot trobar una llista d’accions a implementar per poder viure una vida menys carbonitzada. Però, de les 168 pàgines que conformen l’obra, només n’ocupa unes quantes en un annex situat a la darrera part. Aquest detall importa, perquè el lector arriba a aquest punt només quan ha pogut comprendre que aquestes tasques no són d’obligat compliment si el que volem és «salvar el planeta». Més aviat són eines per a començar a construir una identitat, individual i col·lectiva, que siga capaç de rebel·lar-se contra aquesta idea crònica d’una absència de futur garantida.
