Jorge Wagensberg
Tusquets ediciones. Museu de la Ciència de la Fundació La Caixa. Col·lecció «Metatemas», 54.
Tusquets ediciones. Museu de la Ciència de la Fundació La Caixa. Col·lecció «Metatemas», 54.[/caption]Jorge Wagensberg profetitza que estem en un moment crític a escala biològica, ja que, «ens hem fet addictes al coneixement i la selecció no ens ha regalat encara un estímul que el consagre. Mentre això ocorre, si és que ocorre algun dia, només hi ha una solució, regalar-nos a nosaltres mateixos aquests estímuls». I això és el que fa l’autor d’aquest llibre, que, com qualsevol científic, confessa que investiga, i com qualsevol museòleg, admet que busca estímuls.
Cinquanta-tres reflexions, obtingudes de centenars de situacions distintes en què s’ha trobat aquest director del Museu de la Ciència de Barcelona quan viatjava arreu del món per visitar altres museus, descobrir altres autors o presenciar debats o converses, conformen el seu llibre Ideas para la imaginación impura. 53 reflexiones en su propia sustancia. En cadascuna d’aquestes pensades hi trobem el Wagensberg matemàtic, el físic, el filòsof… i així fins a pràcticament totes les disciplines científiques. Articles, tots ells publicats en premsa, que amb el to didàctic semblant al que va demostrar Plató amb La República, aconsegueixen transmetre al lector la necessitat d’aplicar el mètode científic a qualsevol disciplina, fins i tot a la política, tal com ell propaga i practica als seus escrits. Perquè per a Wagensberg tan científic pot ser un mecànic de caramboles de billar com un mecànic quàntic.
Wagensberg recomana que l’addicció al coneixement, una representació (necessàriament finita) d’un tros de la realitat (presumptament infinita) siga saciada mitjançant el mètode científic, esclau de tres principis: el d’objectivitat, el d’intel·ligibilitat i el dialèctic. Aplicant-lo s’aconseguirà coneixement elaborat, és a dir ciència.
Aquest doctor en física és coherent amb la seua proclama de la necessitat de divulgar la ciència, al llarg de la seua vida ho ha practicat per diferents vies, el museu de la ciència, la premsa i la direcció de la col·lecció de llibres per a pensar la ciència, Metatemas, on s’inclou el seu llibre. Una bona mostra dels seus articles publicats en premsa per a delit de científics, ja de tornada de teories bàsiques sobre mètodes i essències, i d’aquells que gosen aproximar-se al coneixement, que defineix com una “muntanya sense cim recognoscible”.
Wagensberg critica la comunitat científica, perquè genera molt poca opinió científica i, consegüentment, és incapaç de transmetre-la a la societat. Ho denuncia perquè està convençut que absolutament tot allò científic és transmissible i comprensible. El pilar central de l’ètica científica radica en aquest fet. L’exemple del ferrer i del biòleg il·lustra a la perfecció la idea de Wagensberg sobre què és l’ètica científica: si un assassí utilitzara un ganivet per a cometre un crim horripilant, ni la justícia ni la societat prestarien cap atenció al fabricant de l’arma del crim. Però, suposem que un malvat manipule éssers humans i cree un engendrament d’humanoide amb la tècnica d’un biòleg molecular destinada a manipular genèticament tomates. En aquest cas la societat es tornarà, horroritzada, cap al biòleg. Per què exculpem el ferrer? Es pregunta l’autor. La resposta: perquè el ferrer comparteix el seu pressupost de riscos i beneficis, mentre que el biòleg no.
El coneixement científic només existeix des de fa pocs milers d’anys, tal vegada només des de fa tres o quatre segles, i en canvi, el coneixement és per a Wagensberg la darrera gran funció de la vida i gràcies a ella l’ésser humà es considera superior a la resta.
Wagensberg ens fa viatjar 3.800 milions d’anys, des de la primera cèl·lula procariota fins a Shakespeare. Reflexionar a través d’aquestes pàgines és un bon estímul per a escalar la muntanya cap a l’inabastable cim del coneixement.
Per agrair la lectura d’aquest recull de saviesa, els escaladors i amants del rigor matemàtic celebrarem, tal com recomana l’autor, el canvi de mil·lenni el 31 de desembre de l’any 2000, i no la nit de cap d’any del 1999, com erròniament han propagat els amants dels números redons.
