«Incertidumbre», de David Lindley

Incertidumbre
David Lindley. Ariel
Barcelona, 2008. 255 pàgines.

El principi d’incertesa, que Werner Heisenberg va enunciar en la dècada de 1920, ocupa un lloc preeminent entre els descobriments científics del segle xx. A més, pel seu profund significat epistemològic, ha estat adoptat amb entusiasme per filòsofs, sociòlegs i fins i tot per fanàtics de les teories New Age.

En el seu sentit original, la incertesa es refereix a la impossibilitat de mesurar simultàniament i amb precisió arbitrària dues magnituds físiques conjugades, com la posició i la velocitat d’una partícula. La incertesa que sorgeix com a límit és certament ínfima, només observable quan els objectes d’estudi són els propis de la física quàntica, molt més petits que qualsevol cosa que ocupe la nostra experiència diària.

Així i tot, és innegable que des del punt de vista de les teories del coneixement, un principi negatiu com aquest va representar un colp molt fort als models mecanicistes. Per primera vegada es definia un límit al nostre possible coneixement de la naturalesa, obtingut, a més, a partir de la més sòlida i precisa de les nostres teories físiques, la mecànica quàntica. Per les mateixes dates un altre colp de la mateixa força va enfonsar els models formalistes de la matemàtica: el teorema de Gödel va demostrar que tot sistema d’axiomes matemàtics és necessàriament incomplet o inconsistent. En conjunt, Gödel i Heisenberg van tancar definitivament la «porta del coneixement perfecte» a les dues branques de la ciència més prometedores per comprendre l’univers: la física i les matemàtiques.

David Lindley ataca l’origen i el desenvolupament del principi d’incertesa des de tres perspectives diferents: la de l’historiador, la del filòsof i la del físic. Com a físic de formació, demostra una clara comprensió no sols dels principis que subjauen en la discussió, sinó també de les idees encreuades entre els tres genis que la van mantenir. El mateix Heisenberg, que va enunciar el seu principi a partir de consideracions matemàtiques sorgides de la seua mecànica de matrius; Niels Bohr, que va generar la interpretació avui més acceptada de les equacions, i Albert Einstein, pare involuntari de la teoria quàntica i el major detractor de la interpretació que se’n fa habitualment. Aquest diàleg entre gegants (des del famós «Déu no juga als daus» d’Einstein fins al menys conegut «Albert, deixa de dir-li al Vell el que pot fer» de Bohr) apareix reflectit en el llibre, amb un gran treball de documentació històrica. L’autor també reflecteix les diferents actituds de físics, epistemòlegs i filòsofs de la ciència davant del fre que el principi de Heisenberg representa per a l’avenç del nostre coneixement.

El llibre de David Lindley es llegeix amb gran plaer, i si algun defecte se li pot posar és el de ser massa breu. El lector, almenys en el meu cas, arriba al final del llibre amb la sensació que l’autor podria haver continuat escrivint durant moltes més pàgines, que hauríem continuat llegint amb la mateixa atenció. En el fons, aquest suposat defecte és la marca d’un excel·lent autor i d’una lectura molt recomanable.

© Mètode 2009 - 63. Les pors a la ciència - Número 63. Tardor 2009

Observatori Astronòmic de la Universitat de València.