|
La veritat és que la primera impressió que et fa aquest llibre és desconcertant. És científic? No exactament. És literari? No del tot. És de biologia? No ben bé. És artístic? Només en part… I doncs? Doncs és una mica de tot això i un bocí més, però no sabria definir aquest valor afegit. Intentaré explicar-ho. És un llibre lleuger: d’estructura simple, mida limitada, extensió justeta, poca lletra, molts «sants»… Després de l’interessant pròleg del reconegut literat Francesc Parcerisas, vénen trenta-vuit poemes i dinou làmines. Els textos estan dedicats a vuit mamífers, sis ocells, una dotzena d’insectes i altres invertebrats, un parell d’amfibis, un rèptil, un peix, una planta i la resta, a diversos ambients. Cada poema no descriu una bèstia, sinó que en parla de manera poètica, però no com faria un nouvingut o algú que s’ho mira des de fora, sinó que hi busseja a partir del profund coneixement que proporciona tota una vida dedicada a la història natural. I això és tot? No pas. L’aspecte artístic es completa amb les làmines, que converteixen el llibre en una petita obra d’art. Són reproduccions dels aiguaforts originals que ha fet l’autor mateix. Hi trobarem des de la salamandra a la truita, passant per la granota; corbs contra garses i una oreneta; també els grossos –l’ós i l’isard–, els petits –el rat-buf– i els menuts: el centpeus, el llimac, l’escorpí, les papallones i, és clar, els seus estimats bolets. De fet, tot plegat ja lliga amb l’autor. Més polifacètic impossible: biòleg, professor d’institut, d’universitat, d’història de la ciència, naturalista, boletaire, escriptor de nombrosos llibres de text i d’El nom dels bolets, Passió boletaire… Si intentes llegir El nom dels bolets de cop et pot agafar un fort mal de panxa. En canvi, si comences Qui és més bèstia t’enganxa perquè en acabar una «bestiola» ja tens ganes de veure què en diu de la següent. I com que passes fulls tan ràpidament, acabes empassant-te l’obra d’un glop! I sense empatxar-te, ans el contrari: et queda un regust d’agradable fusió amb la natura. Fins i tot et fa veure les bèsties d’una altra manera. En aquest senti em recorda el que feia Martí Domínguez amb les seves delicioses obres Bestiari i Peiximinuti entre altres. Demostra que el món artístic –aquí la literatura i el dibuix– no està renyit amb la ciència, en aquest cas la divulgació naturalista. Jo diria que són unes converses amb la natura fetes amb ironia, poesia i humor a partir de l’erudició; i que a través d’un recorregut romàntic contempla la pròpia condició humana amb una envejable mirada infantil. I en fem una valoració? Una anàlisi? No gosaria amb l’art. O t’agrada o no t’agrada. A mi m’ha agradat, tot i que això no significa res; no sóc crític d’art, però sí àvid devorador de llibres de biologia. I aquest m’ha divertit. A tu t’agradarà? Si no ho proves, no ho sabràs. No sé qui és més bèstia, si l’autor per l’haver-lo escrit, el lector per atrevir-se a llegir-lo o jo per haver intentat fer aquesta ressenya. No sé qui és més bèstia. Albert Masó. Biòleg, professor, escriptor i fotògraf de natura (Barcelona) |
Qui és més bèstia, per Josep Cuello Subirana, publicat per The Folio Club (Barcelona, 2014, format 16 × 23 cm, 102 pàgines). |
