El company de l’home en la seva evolució

102a-78

Etern company de l’home en la seva evolució, el llop sempre ha mantingut amb nosaltres una relació d’amor-odi. Produeix sentiments contradictoris i, en tot cas, no deixa indiferent ningú. Cal reconèixer que per part nostra ha predominat la desconfiança i les persecu­cions. Tanmateix darrerament sembla que la comprensió i el respecte es van obrint pas. 

Una realitat esperançadora és que en diversos indrets ibèrics les poblacions de llops han deixat de reduir-se i comencen a expandir-se. Sortosament, Catalunya no és una excepció. Compte! No es tracta pas d’una invasió, car no és una espècie invasora. Simplement va recuperant els territoris on vivien els seus avantpassats. I un cop arribada una parella no és difícil que prosperi, ja que el llop té una gran capacitat d’adaptació i és capaç de viure en les condicions ambientals més dures.

El llop a Catalunya (2004), d’Albert Manent, és un antecedent a aquest llibre. El mateix any, la Generalitat de Catalunya anuncià solemnement que «ja tenim llop» per confirmar-ne presència al Principat. Després de prop d’un segle d’absència per extinció, l’espècie retornava a casa nostra i s’instal·lava al Pirineu. Potser el que va sorprendre més és la seva procedència. En efecte, en un signe que tal vegada sigui premonitori per a la població humana, els exemplars no vénen de la península, sinó d’Itàlia. O sigui, que la població llobera catalana serà de projecció europea.

Sobre la perillositat del llop han corregut rius de tinta i de sang, aquests últims sobre tot dels cànids. Molts textos estan mancats de rigor i continuen difonent creences sense base.

A la fi surt una obra seriosa i rigorosa que aborda la qüestió de manera científica, sense concessions, i que esdevé una eina clau per a la reflexió necessària de cara al futur de la relació home-llop. No podia ser d’altra manera, coneixent l’autor i la seva llarguíssima experiència com a expert naturalista.

A les seves pàgines ens explica que la relació de l’home amb el llop es perd en la nit dels temps: quan per primera vegada un llop poc agressiu (segurament un cadell, més fàcil d’improntar) s’acostà a un grup humà a l’època de les cavernes. I aquesta relació s’ha mantingut sempre, ja que els gossos, presents arreu, no són més que llops domesticats. Els estudis d’ADN mitocondrial ratifiquen que es tracta de la mateixa espècie. Així doncs, hom pot dir que el llop és el millor amic de l’home.

El llop mata alguna ovella? Naturalment. Ho dic en el sentit més pur, ja que és un carnívor que no pot actuar d’una altra manera. No és ni bo ni dolent. Fa el seu paper a la natura: és un depredador.

Si us deixeu atrapar per l’obra, gaudireu d’un divertit recorregut per l’origen, la biologia, l’etnografia, la rondallística, la memòria oral, el folklore, la caça, els emmetzinaments, les supersticions, les matances històriques i un tema essencial: els sistemes de prevenció dels atacs dels llops, sobretot als ramats. Una bona gestió ha de facilitar i fer possible la convivència amb una espècie que sempre ha inquietat l’home amb les seves enigmàtiques ululades.

Albert Masó. Biòleg, professor i fotògraf de natura (Barcelona).
© Mètode 78, Estiu 2013.

 El llop i els humans, per Josep Maria Massip i Gibert, publicat per Arola Editors (Tarragona, 2011, 300 pàgines).
© Mètode 2013 - 78. La llum de l'evolució - Estiu 2013

Doctor en Ecologia i Evolució, escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).