Créixer, créixer, créixer…

96b-73

Tothom parla de sostenibilitat, però no sempre amb el rigor necessari per a crear opinió, bona opinió. Sovint s’argumenta especulant amb poca base o amb raonaments incorrectes, de manera que es perd la raó; aleshores, en el millor dels casos es «desinforma» i en el pitjor, es fomenta la incredulitat i el menfotisme.

Aquest llibre informa sobre aquest tema tan important per a tots creant consciencia de la necessitat d’exigir als governants que comencin a aplicar mesures contundents per a un desenvolupament sostenible. I ho fa «des de l’altra banda», és a dir, evidenciant que el sistema econòmic i social actual és del tot insostenible. Jo diria que ho aconsegueix «per reducció a l’absurd»: la gent que llegeixi aquesta petita obra mestra comprendrà que no anem pel bon camí i que si seguim així estem abocats a repetir els errors i que finalment sigui massa tard. 

Cal adonar-se que som a la fi d’un cicle. Si no ho fem, el sistema col·lapsarà… de fet, ja ho està fent. Cal recordar que Grècia està en un cul-de-sac del qual no sabem com se’n sortirà. La nova era, que podríem anomenar «postindustrial» ha de ser ben diferent. Però diferent de què?

Doncs diferent dels procediments que fins ara s’han considerat sagrats, que podríem resumir així: «El creixement és la condició per al progrés econòmic.» No neguem que inicialment funcionés, però sempre a curt termini; i a partir de certes magnituds de consum comença a fallar. El problema és que els polítics solen pensar a curt termini (a quatre anys?); després ja no els preocupa: serà el problema d’un altre.

Durant molt temps tot s’arreglava creixent més i més perquè es considerava que les possibilitats de créixer són il·limitades. Ara ja sabem que són ben limitades (energia, aigua, combustibles…) i en molts casos ja estem arribant al límit. L’autor posa un símil ciclista: ens fan anar com bicicletes, que guanyen equilibri incrementant la velocitat… fins que el perill no ve de la manca d’estabilitat, sinó de la velocitat excessiva!

El llibre planteja la tesi de la sostenibilitat ben entesa: estalvi, suficiència i eficiència. No cal escalfar tant les llars a l’hivern, ni tant aire condicionat a l’estiu, ni tanta llum per tota la casa, pels carrers, etc. La il·luminació necessària es pot aconseguir amb bombetes que donen la mateixa intensitat amb molts menys vats. Ramon Folch explica que això sí que funciona; ha quedat palès sempre que s’ha aplicat. Per tant, l’única esperança que ens queda és que la gent se’n faci càrrec i exigeixi aquesta transformació. Com indica el títol, continuar creixent com fins ara és una quimera i el que planteja l’autor és créixer no en quantitat, sinó en qualitat.

En altres paraules, si el model que ha regnat fins ara no funciona, les eines que utilitza tampoc; i la solució no pot ser sortir de la crisi per tornar al que teníem abans perquè és el que ens hi ha portat. Un d’aquests principis que no funcionen és donar al mercat un valor regulador. Ja ho hem vist. Un altre és considerar que els recursos són inesgotables.

Creixement infinit? Sí, quan el planeta sigui infinit.

Albert Masó. Biòleg, professor i fotògraf de natura (Barcelona).
© Mètode 73, Primavera 2012.

 La quimera de créixer. La sostenibilitat en l’era postindustrial, per Ramon Folch, publicat per La Magrana, RBA (Col·lecció Orígens, 169. Barcelona, 2011. 255 pàgines).
© Mètode 2012 - 73. La força del món - Primavera 2012

Doctor en Ecologia i Evolució, escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).