Desmitificant el llop

Tradicionalment, s’ha presentat el llop com l’enemic de l’home, el gran depredador que ens aguaita en el bosc per atacar-nos. Per això se l’ha odiat i perseguit des de sempre. Els pocs casos d’atacs als homes han servit per a justificar matances massives i la depredació sobre el bestiar ha provocat la persecució contínua fins a fer-lo desaparèixer de la major part del territori ibèric. Durant segles se’l considerava no sols peça cinegètica, sinó una alimaña que s’havia de matar, i es premiaven econòmicament els trofeus dels caçadors.

portada llibre llop Vicent Urios

Eto-Ecología de la predación del lobo (‘Canis lupus signatus’) en el noreste de la península Ibérica, de Vicente Urios (publicat per Editorial Quercus, Barcelona, 2018. 18 x 26 cm, 330 pàgines).

Doncs bé, la millor manera de combatre aquesta idea tan exagerada és aprofundir en el coneixement de la vida real del llop, en el seu comportament i en la relació amb l’entorn. I això és el que va fer Vicent Urios en la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Javier Castroviejo i defensada a la Universitat de Barcelona. El llibre que ara presentem dona a conèixer els resultats de la recerca.

L’autor va col·locar radiotransmissors a sis llops de les províncies de Zamora i Lleó entre 1988 i 1990 i n’estudià l’alimentació, l’activitat, l’ús de l’espai, l’estructura social de les llopades i el més polèmic: les relacions amb l’home. Esbrinà que la presa més important del llop era el cabirol (Capreolus capreolus), amb gairebé el 50 % de la biomassa consumida. La resta eren ungulats, silvestres o domèstics, però la predació sobre el bestiar viu fou escassa. De fet, els cadàvers abandonats en el camp representen el 30 %. Això és important, perquè quan es fan estudis de contingut estomacal aquests poden dur a la falsa conclusió que ha sigut ramat atacat pels llops.

La majoria cacen de les 22 a les 24 h, i en el 25 % de desplaçaments de jornada sencera tornen al punt de partida, la meitat pel mateix camí i l’altra meitat amb una trajectòria més o menys circular. Una de les conclusions més interessants és que hi ha una certa especialització en cada grup de caça, és a dir, una mena de «cultura». Per exemple, n’hi ha que persegueixen sobretot senglars, mentre que altres, no. Això demostra la importància de l’ensenyament dels cadells per part dels pares.

Esperem que tot plegat contribueixi a eliminar la imatge d’enemic de l’ésser humà, tan arrelada que fins i tot apareix en els contes infantils, com la Caputxeta Vermella. Curiosament, actualment se sap que el gos, considerat «el millor amic de l’home», pertany a la mateixa espècie que la seva variant salvatge.

Al final del llibre hi ha 30 pàgines plenes de fotos que il·lustren molt bé com va anar la investigació. Tot i no ser una obra dirigida al gran públic, és de lectura fàcil i molt recomanable per a tothom que vulgui saber més sobre una de les nostres espècies més emblemàtiques.

© Mètode 2020 - 105. Estàndards - Volum 2 (2020)
POST TAGS:

Doctor en Ecologia i Evolució, escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).