Els ocells dels Països Catalans

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Inclou també Catalunya del Nord, Franja de Ponent i Andorra, per J. Estrada, F. Jutglar i T. Llobet, publicat per Lynx (Bellaterra, 2010, 286 pàgines).

No deixa de ser sorprenent que, ben entrat el segle xxi, encara no tinguéssim una guia dels Països Catalans del grup d’animals més popular: els ocells. I això que la tradició ornitològica catalana és prou digna: ja als anys deu del segle xx Josep Fuster va publicar les seves «claus» (1913) i el naturalista especialitzat en lepidòpters Ignasi de Sagarra, la primera part de l’atles d’aus (1914), amb dibuixos de l’estil de l’escola alemanya. Molt més completa fou l’obra de Joaquim Maluquer: Els ocells de les terres catalanes, editada el 1956. Just l’any següent sortia la primera guia de camp europea en castellà: la famosíssima Peterson, que fou l’única disponible a casa nostra durant molts anys.

En efecte, vam haver d’esperar fins a 1971 –quan va aparèixer el Bruun i Singer– per poder-la comparar. I encara van haver de passar vint anys més per a tenir una guia en català: la traducció del Peterson (1991). L’any següent n’aparegué una altra: la Jonsson, amb dibuixos grossos i espectaculars de l’escola escandinava.

Aleshores es produí una feliç coincidència: sembla com si diversos autors no volguessin esperar a la nova centúria per enllestir les seves obres. I és que fou just a finals de segle xx quan van veure la llum tres obres importants:

Primer, la de Mullarney, Svensson, Zetterström i Grant (1999), de gran èxit, amb 3.500 dibuixos minúsculs i descripcions breus però molt completes. Es tracta d’una traducció al castellà (molt ben feta per l’expert Manuel Pijoan) de l’original suec, que inclou totes les espècies europees.

Després, la de F. Jutglar i A. Masó (1999), que és la primera guia realitzada per biòlegs del país, amb extensíssimes descripcions i un miler de dibuixos molt reals i precisos. Té l’avantatge de contenir totes les 488 espècies de la Península i Balears, incloent-hi introduïdes i accidentals, i cap de forana.

I, finalment, la d’E. de Juana i J. M. Varela (2000), «la guia de la SEO (Societat Espanyola d’Ornitologia)». És petita i molt pràctica, i també ha estat realitzada per autors d’aquí.

I encara ha hagut de passar una altra dècada fins a poder disposar d’una guia original, amb totes les espècies catalanes (375) i cap més. Aquesta és la principal característica de l’obra que comentem. Francesc Jutglar és autor de la majoria (més del 95%) dels mil excel·lents dibuixos, que són els que ja apareixen a la guia de Jutglar & Masó, però aquí surten més grossos i se n’han afegit uns quants de Toni Llobet.

El text és de Joan Estrada, tota una garantia de precisió. És breu –a vegades telegràfic– però molt rigorós i encertat i normalment suficient, sempre que el complementem amb els dibuixos. Per exemple, es diu «mascle no nupcial similar a la femella». Tanmateix, hi trobareu els dibuixos dels dos sexes perquè són semblants, però no iguals.

Està avalada per l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) i el fet que els autors siguin naturalistes catalans proporciona un valor afegit perquè incorpora la visió local i l’experiència sobre el terreny.

© Mètode 2011 - 70. Quan es crema el bosc - Número 70. Estiu 2011
POST TAGS:

Doctor en Ecologia i Evolució, escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).