Orquídies de les serres de Montsant i de la Mussara, Jaume Blanch, Ramon Pere, Ricard Ribas i Biel Roig, publicat per Piolet (Barcelona, 2015, 30 × 30 cm, 111 pàgines).
De manera semblant al que passa amb els ocells en el món dels vertebrats i amb les papallones en el dels invertebrats, entre les plantes les orquídies captiven la fascinació del públic. La major part de la gent admira la seva bellesa i fins i tot gaudeix criant-les a casa. També podrà contemplar la complexitat de les flors i la marcada simetria bilateral que presenten. Alguns coneixen la interacció que tenen amb els insectes pol·linitzadors i tal vegada que representen un paper fonamental en els ecosistemes on viuen, però poca cosa més.
No creiem, doncs, que sigui superflu destacar alguns trets de la seva vida fascinant. Començarem per unes xifres contundents: sense comptar les desenes de milers d’híbrids i les varietats de cultiu, es coneixen prop de 30.000 espècies d’orquídies. Són, per tant, una de les famílies més nombroses del món vegetal i ocupen tota mena d’ambients, llevat dels desèrtics i dels polars. Les orquídies són plantes herbàcies normalment perennes, que poden ser terrestres o epífites, i de longevitat secular: algunes trobades cap al 1850 encara avui continuen creixent i florint. N’hi ha de minúscules, com ara Bulbophyllum; d’altres que formen enormes agregacions de centenars de quilos, com és el cas de Grammatophyllum; i una (Sobralia altissima) que pot ultrapassar els 13 metres. Les flors poden fer des d’unes dècimes de mil·límetre (Platystele) fins als 76 cm de Phragmipedium caudatum.
Però les orquídies també han escrit les pàgines més captivadores de la història natural: des de les flors que simulen la femella d’un insecte per a seduir el mascle, el qual, en voler aparellar-se, la pol·linitza, fins al cas d’Angraecum sesquipedale, que va propiciar que Charles Darwin predigués l’existència d’una papallona sense veure-la. Basant-se només en l’enorme longitud dels nectaris de la flor, el naturalista va deduir que devia existir «algú» amb una espiritrompa de la suficient longitud com per arribar al nèctar del fons… i el 1903 es confirmà la predicció amb el descobriment d’un esfíngid (Xanthopan morganii praedicta) que la pol·linitza.
D’altra banda, quan sentim la paraula orquídia normalment pensem en les meravelles exòtiques, i oblidem que aquí també en tenim. El llibre Orquídies de les serres de Montsant i de la Mussara n’és un testimoni fidel. De cada espècie se n’inclou el nom científic (amb el descriptor i eventualment algun sinònim), el nom popular quan en té un, l’època en què floreix i el tipus de terreny i hàbitat on es troba. Punt i a part mereixen les fotografies, perquè, a part de la bellesa, són molt il·lustratives per a classificar les diferents espècies. Cadascuna va acompanyada de tres fotos (una a pàgina sencera) i un dibuix. En poques paraules, és un llibre que fa goig de veure i d’admirar, ja que representa una porta oberta a la bellesa del nostre patrimoni natural.
