La contemplació de la natura

Mons humans, mons naturals
Josep E. Oltra Benavent
Edicions 96. La Pobla Llarga, 2021. 15 × 21 cm, 146 pàgines.

Quan es va publicar la gran obra Història natural dels Països Catalans, molta gent es va estranyar perquè ja estaven apareixent llibres de «la següent època», la «posthistòria natural». Però és que en el món de la recerca de la natura sempre hem anat una mica endarrerits, a la cua d’Europa. Quan en altres països ja feia temps que havien superat aquesta fase, aquí ens faltava fer-ho.

Hem tingut naturalistes de labor molt meritòria i valuosa, però d’abast local, sense gaire repercussió a l’estranger ni massa visió global. I és que no havíem passat per la recopilació del coneixement naturalista nacional. Per això va ser una gran idea la de Ramon Folch d’emprendre el notable esforç de fer realitat una història natural, la nostra història natural.

Ens haguéssim pogut saltar aquesta etapa? Evidentment, però les coses no haguessin anat pel bon camí. Els actuals investigadors no haurien disposat de la base per a assolir fites de les diferents especialitats. Trobo un paral·lelisme entre la Història natural dels Països Catalans i l’obra Ecologia, de Ramon Margalef. Sense aquesta, les recerques ecològiques posteriors no haguessin sigut el mateix.

Doncs bé, entre tantes publicacions modernes de grups molt concrets, sorgeix aquesta d’un botànic valencià que reuneix quaranta textos basats en la més tradicional concepció de la història natural: la contemplació de la natura. No hi trobareu claus dicotòmiques, anàlisis genètiques, estudis cladístics, models matemàtics… sinó els components de la natura i les persones del camp o, com diu l’autor, els animals, plantes, bolets, meteors, núvols i penyals junt amb la visió que l’home rural ha anat creant-ne al llarg dels segles.

Cada tema és comentat a partir de les lectures de naturalistes, antropòlegs, folkloristes, lingüistes, etc., que afegeixen llur interpretació sobre la vida, costums o denominació d’un ocell, una flor, una mala herba, una falguera, un espiadimonis…

Al principi trobem un pròleg de Josep Cuello, tan llarg com interessant, que emmarca molt bé l’obra. Entre això, la introducció, índexs, etc., els contes comencen a la pàgina 23, de manera que el llibre en té poc més d’un centenar. És curt, però el plaer de veure recuperada l’autèntica ciència antiga i la forma d’expressar-se dels naturalistes grecs el fa més curt encara per als nostàlgics. Acabarem amb unes paraules del prologuista: «Res més engrescador que llegir aquest llibre, carregat d’humanisme.» 

© Mètode 2022 - 113. Vida social - Volum 2
POST TAGS:

Doctor en Ecologia i Evolució, escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).