La capsa de Dillenius, per Josep Cuello Subirana. Editorial Sonberg (Barcelona, 2020), 15 × 23 cm, 639 pàgines.
Estem tan plens de notícies d’última hora, que el que va passar ahir ja és antic. Vivim una època de canvis socials accelerada com mai s’havia vist. Va començar amb la globalització, que ens permet situar-nos a l’altra punta del món en un dia. Després, internet feu possible contactar amb qui sigui del planeta a l’instant, i només faltaven les xarxes socials per compartir-ho tot i poder «viure» el que passa arreu en temps real.
Penso que el canvi de mil·lenni ha estat molt oportú. Realment hem començat una nova era de la humanitat. Lluny queden els temps en què, si volies saber com era un arbre de l’Amazones o estudiar els ocells de les Galápagos, t’havies d’embarcar i fer un viatge d’uns quants anys. Doncs bé, el llibre que comentem tracta d’aquesta època.
És una novel·la, però basada en fets històrics. El protagonista, Joan Isern Batlló i Carrera (1821-1866), és un personatge ben real: el botànic principal del grup de naturalistes que la reina Isabel II va enviar al continent americà a bord d’una esquadra en una missió neocolonial, la més important de tot el seu regnat. Així, Isern va poder prospectar Brasil, Uruguai, Argentina, Xile, Bolívia, Perú i Equador. Després va seguir pel seu compte visitant altres indrets, com ara Cuba.
L’autor, Josep Cuello, és el que se’n diu una «rata de biblioteca», en el millor sentit de l’expressió. En efecte, s’ha documentat abastament a les entitats de Madrid i Barcelona que conserven llibres, treballs, articles i cartes, i gràcies a això ha pogut descriure perfectament l’entorn social i embastar una trama prou complicada establint lligams no identificats fins ara perquè estaven «amagats» en els arxius… esperant que algú tingués el temps per a descobrir-los. El temps, un valor preuat que avui ningú té, és el que l’autor ha emprat amb escreix per a poder fer un conte entretingut amb un llenguatge assequible. I és que no es tracta pas del primer llibre que fa… en porta ben bé una dotzena llarga, alguns dels quals analitzats en aquesta columna, com ara Els noms dels bolets (2007) o Qui és més bèstia (2014). I això es nota. Sap com aconseguir un producte rodó a base de corregir i recorregir el text.
Ep! No és un llibre de butxaca per polir-se en una tarda de pluja. És un bon «llibrot» per a llegir-se amb calma, de mica en mica, i anar assimilant la immensa quantitat d’informació que proporciona. En definitiva, tot i no ser una obra dirigida al gran públic, és de lectura fàcil i molt recomanable per tothom que vulgui saber més sobre una de les èpoques glorioses dels nostres naturalistes, i ho fareu vivint de primera mà l’expedició de la Comissió Científica del Pacífic a través de les aventures i desventures del Sr. Isern.
