Jo també he viatjat a l’Àrtic

130-55

© S. Yamamoto. Carles Pedrós-Alió a l’Àrtic.

«Aquest és un dels moments més especials de qualsevol viatge. Sóc a la llibreria Altaïr de Barcelona…». Així és com comença el llibre Desert d’aigua. Crònica d’un científic varat a l’Àrtic d’en Carles Pedrós-Alió. Altaïr? Ostres! Jo també començo els viatges així, perdent-me entre les prestatgeries d’aquest lloc tan càlid on he parlat, tantes vegades, de diferents indrets del món amb l’Albert i en Pep. Amb les nos­tres converses sempre he co­men­çat i compartit el viatge a l’Al­taïr… I és d’aquesta manera que em vaig sentir arrossegada cap a una aventura. Totalment immersa, des d’aquest precís instant, en un relat que et duu a viatjar per la ciència i la humanitat dels científics. De fet, en Carles volia ser ocellaire (o sigui, ornitòleg) i investigar les aus. Però, coses de la vida i, potser per influència d’un professor tossut, va comen­çar una recerca del món diminut, microscòpic, d’allò que anomenem microorganismes. I l’han transportat fins a l’Àrtic! Tot havent passat abans per l’Antàrtida, l’Amèrica del Nord i la del Sud.Abans d’arribar-hi, però, va ser enlluernat. Com bé diuen, només es veuen les coses quan de debò les saps observar. Ha estat un pioner en l’estudi dels bacteris del mar i en la utilització de tècniques moleculars per a l’estudi del plàncton microscòpic. I com a ecòleg microbià està fascinat per poder contribuir a definir la biodiversitat microbiana dels oceans. I entre aquests, la de l’Àrtic!Com a divulgador científic té l’habilitat de ficar-te dins els relats que explica (sigui una conferència més acadèmica com una de més informal). Ara, s’ha atrevit amb un llibre: Desert d’ai­gua. Només el títol ja sembla una paradoxa! Però tot té un contingut amagat.

«Per comunicar amb el lector carles Pedrós-Alió considera que s’han d’expressar sentiments. Els científics també es despullen.»

Fa uns dies em comentava que com a científics s’han d’explicar les coses d’una manera objectiva en els documents de caire especialista i emprant una terminologia molt concreta. Mentre que per comunicar amb el lector considera que s’han d’expressar sentiments i dir tant allò que ha fascinat l’autor com aquelles situacions o persones que han estat desagradables. I així podríem dir que els científics també es despullen. Perquè quan es fa divulgació científica cal que els continguts arribin tot jugant amb la forma, amb el llenguatge. I això, sense perdre rigor. Per tal que el coneixement científic es transmeti cal que els científics parlin amb veu pròpia, tal com ho fa en Carles. Mostrant allò que senten, allò que viuen, allò que observen, allò que fan. Perquè, al cap i a la fi, la feina científica difereix en el mètode o els estris concrets que s’hi empren. Però, el dia a dia i els sentiments són comuns a les situacions semblants que viu la ciutadania. I és així com sorgeix el diàleg amb la ciència. I és així com compartim allò que ens enlluerna i ens sorprèn de la ciència.Aquest llibre és ple de descripcions molt acurades. Amb una àmplia diversitat de coneixement científic que cavalca entre diferents disciplines: història, física, astronomia, antropologia, química, geologia, biologia, geologia, etologia, microbiologia… A més, està esquitxat d’una fina ironia a l’estil anglès. Tot plegat t’embolcalla i et fa viure allò que implica fer recerca: la monotonia que hi ha, a vegades, en el dia a dia («…molts tubets per analitzar…»), el mínim espai de treball («Aquest lloc és meu!») i la solidaritat al laboratori; les escoles a bord o l’encís de transmetre la recerca als més joves i l’emoció de la descoberta («Ooooh! Al març, en ple hivern àrtic, augmenta la clorofil·la! Això no ens ho esperàvem!»). Fins arribar a l’actualitat científica («Resultaria irònic que, a causa de l’escalfament global, aquest pas del Nord-oest que va costar tantes vides i patiments adquirís la navegació fàcil dels tròpics»). Llegir el llibre ha estat un joc amarat de ciència. Ell continua cercant el perquè de les coses, com quan tenia quatre anys. Ningú no l’hauria d’oblidar, aquesta curiositat, si més no, s’hauria d’engrandir… Aquest és el secret de la recerca!I el secret d’una persona que vol orientar i entusiasmar els altres és saber-se posar en el seu lloc, és motivar-los. Amb aquest llibre en Carles ho aconsegueix. En primer terme sap com posar-se al lloc del lector i en segon, sap com enganxar-lo per tal de fer-li viure el relat.

© Mètode 2011 - 55. Gen, ètica i estètica - Tardor 2007

Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), Barcelona.