«La ciència dels Simpson», de Marco Malaspina

La bata blanca vista des de Springfield

La ciència dels Simpson. L’univers amb forma de rosquilla. Guia no autoritzada

La ciència dels Simpson. L’univers amb forma de rosquilla. Guia no autoritzada / Marco Malaspina / Traducció d’Enric Salom Ramon. Bromera. Alzira, 2010. 224 pàgines.

Aquest és, i no és, un llibre més sobre els Simpson. Ho és perquè ja n’hi ha molts sobre els aspectes socials, pedagògics i –també– científics de la família groga. I no ho és perquè Marco Malaspina se n’ocupa aquí d’una manera diferent. La ciència dels Simpson no constitueix, com podria fer pensar el títol, cap recull de referències científiques de la sèrie descrites amb precisió i finalitat pedagògica (d’altra banda això ja s’ha fet). Aquí del que es tracta és de mostrar la visió que sobre la ciència i els científics tenen Homer, Marge, Bart i la resta de personatges –i guionistes, és clar– de la sèrie de dibuixos animats més famosa de la història.

I n’hi ha de tots els colors. Per exemple, a la sèrie és recurrent el tema de les conseqüències de viure a prop d’una central atòmica (els Simpson són una família nuclear en més d’un sentit). La malaptesa de Homer com a encarregat de seguretat de la central podria semblar una paròdia més que exagerada. Però pel que se sap de les causes de la catàstrofe –aquesta malauradament ben real– de Txernòbil, la preparació del personal, part del qual havia accedit a llocs de treball de responsabilitat amb la tàctica homeriana de fer trampes als exàmens, no era molt millor que la del cap de la família Simpson. La medicina és també molt present a la sèrie, com ara als capítols on Bart rep un tractament amb la «píndola del bon comportament». Aquí també la realitat supera la ficció: al 6% dels nens americans els han diagnosticat la síndrome del dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Els adults tenen un altre problema mèdic: el preu de la sanitat americana. A Homer li demanen 40.000 dòlars per una operació de cor. I aquesta és exactament la xifra que costa una intervenció a cor obert als EUA. Per això els americans, i no només els de Springfield, han de tirar mà de la imaginació per sortir-se’n: molts ho fan fent-se operar a l’Índia per una fracció del que els costaria als EUA. I de la medicina a l’espai: la NASA tria Homer per fer un viatge amb un dels seus transbordadors. L’entrenament inclou una vigilància estreta per mantenir-lo allunyat de la cervesa. Increïblement, també això correspon a la realitat: la mateixa agència espacial americana ha reconegut que almenys en dues ocasions s’han enlairat transbordadors amb part de la tripulació amb excés d’alcohol. Astronautes borratxos, vaja.

Per sort hi ha la Lisa, la filla gran, solitària, melòmana i intel·ligent,  que aporta el contrapunt de seny –i de ciència de la bona– amb els seus experiments, com aquell impagable on demostra que el seu germà és més ximple que un hàmster; i també amb la seua valenta determinació, com en l’episodi on és jutjada per ensenyar evolució, exactament igual com John Scopes, jutjat realment a Dayton el 1925 pel mateix motiu. L’acusada en la ficció va tenir, però, més sort que el professor Scopes, qui va ser condemnat en la vida real a pagar 100 dòlars per ensenyar aquella bestiesa –mai millor dit– del nostre parentiu amb les mones. I és que és la Lisa, finalment, l’aparador perfecte de la ciència als Simpson en el seu aspecte més positiu i remarcable: aquell que li dóna títol a la revista que vós, lector, esteu fullejant ara.

© Mètode 2011 - 70. Quan es crema el bosc - Número 70. Estiu 2011

Institut de Biologia Integrativa i de Sistemes (CSIC-UV)