La conjura de los machos tracta sobre la història natural de la sexualitat humana, sobre la mesura en què aquesta ha estat modelada per selecció natural. En el llibre trobe tres parts. La primera exposa generalitats de la reproducció sexual dels éssers vius; la segona tracta de la conducta sexual humana comparada; la tercera part, concentrada en l’últim capítol, postula quina hauria de ser la nostra cultura sexual. Un dels problemes del llibre és precisament aquesta combinació de parts, que desdibuixa el lector a què s’adreça.
La primera part tracta temes com ara l’evolució de la proporció entre el nombre de mascles i de femelles, o les causes per les quals la reproducció sexual és molt més freqüent que la asexual. L’autor adopta una actitud divulgadora amb resultats desiguals. Així, la breu explicació (p. 43) de l’evolució de la paritat numèrica entre mascles i femelles serà difícil d’entendre per a molts lectors. O la qüestió dels possibles avantatges de la reproducció sexual enfront de la asexual, un gran problema teòric irresolt, es liquida en menys de tres pàgines (p. 55-57), en les quals l’autor es limita a exposar el seu punt de vista. Certament, una exposició pertinent d’aquests temes hauria donat un text massa extens; però llavors, per què no renunciar a un tractament que és insuficient? Valga, com a contraexemple d’aquesta crítica, l’eficàcia divulgativa amb què es presenta la idea de selecció sexual (p. 139 i següents).
«Capgira la visió convencional que atorga a l’amor una funció elevada, i al sexe una de baixa»
La millor aportació del llibre arriba en la segona part, quan analitza el conflicte mascle-femella, i l’evolució del sistema d’aparellament i de la diversitat sexual en humans. Es postula que el conflicte entre els interessos reproductius de mascles i femelles, clàssic en sociobiologia, no és tal. García Leal desenvolupa idees prèvies sobre l’evolució de la proporció sexual i de trets virils (per exemple, la cua del paó), per concloure que la relació mascle-feme lla és fonamentalment cooperativa. La conducta del mascle que pareix anar contra la femella (per exemple, abandó de cures parentals per a així tenir descendents amb més femelles) és també interessant per a la femella, perquè serà heretada per la seua descendència masculina.
En relació amb el sistema d’aparellament humà, per mitjà d’una cadena de conjectures recolzades en la conducta d’altres primats i de cultures humanes de caçadors-recol·lectors, García Leal conclou que la selecció natural va afavorir una monogàmia acompanyada de còpules furtives de mascles i femelles externes a la parella. Evidentment, hi ha sempre un dèficit de fiabilitat en la conclusió d’una cadena de conjectures, potser cada una d’elles plausible, però que van donant un resultat progressivament més incert com més anelles posseeix.
L’anàlisi de García Leal mostra la virtut de no acceptar l’oposició entre un totalitarisme «biologista» i un altre de «culturalista». Entra a delimitar en detall la interfase entre ambdós dominis. Per exemple, en la discussió de l’homosexualitat humana mostra que la pràctica homosexual en individus bisexuals ha pogut evolucionar per selecció natural, a pesar de tenir efectes aparentment negatius sobre la reproducció. García Leal deixa clar que el sexe en els humans, igual que ocorre en altres animals, no sols ha evolucionat per a la reproducció, sinó també per a afavorir la cohesió social. No obstant això, en alguns casos s’expressa amb massa rotunditat considerant la informació disponible; per exemple, en relació amb l’evolució de l’atractiu sexual humà o de la forma del penis dels barons.
L’última part del llibre, concentrada en el capítol «El retorni al Edén», conté una crítica, i propostes, sobre la cultura sexual actual, que estan una mica llastades per l’afany exhaustiu de l’autor. García Leal és conscient de la fal·làcia naturalista (per exemple, p. 223; en breu, tot el que és natural és bo). Però, encara que l’autor no parla estrictament com a evolucionista en aquesta part, opina que estar més d’acord amb la nostra naturalesa (el retorn a l’Edén) ens proporcionaria més benestar, sobretot si explotem la component no reproductiva de la sexualitat. Capgira la visió convencional que atorga a l’amor una funció elevada, i al sexe una de baixa. L’amor, com a estat anímic que propicia una unió més duradora, necessària per a la cura de la prole, sembla estar adaptativament associat a la reproducció, mentre que el sexe podria estar-ho també a funcions de relació entre adults.
Hi ha una última qüestió, inspiració del títol del llibre, que mereix ser resse nyada. Què ens va expulsar de l’Edén? García Leal proposa que és la consciència de la paternitat. Els barons volen assegurar-se que els receptors dels seus béns siguen els seus descendents, i es conjuren contra la llibertat de les dones sotmetent-les al masclisme. Si la conducta es basara en l’instint més que no en la consciència, els barons serien més permissius. És una conclusió que sembla avalada per l’absència de masclisme en les nostres espècies més pròximes.
La conjura de los machos. Una visión evolucionista de la sexualidad humana. / Ambrosio García Leal / Ed.Tusquets, Barcelona, 2005 / 384 pàgines.
