|
Quan vaig veure la primera referència a aquest llibre, ràpidament vaig recordar una altra obra del mateix autor, el periodista Alan Weisman, que havia llegit feia uns pocs anys. Es tractava d’Un mundo sin nosotros. En aquell document l’autor feia una espècie de predicció de la manera com podria canviar el món en unes dècades o segles si l’espècie humana desapareguera ara per complet. Allò, encara que basat en dades reals, era només un joc per deixar ben palesa l’herència que nosaltres els humans estem deixant al planeta Terra, i que podríem qualificar de no massa «agradable». Aquest nou llibre no tracta de fer una predicció, més aviat parla d’una realitat aclaparadora i pendent de ser afrontada. L’autor es pregunta (ens pregunta): com continuar creixent més en un espai que no creix? I ens dóna també la resposta: és impossible. Som set mil milions d’éssers humans en un planeta finit i la previsió diu que, si continuen així les coses, al voltant de la dècada dels vuitanta del present segle arribarem a ser uns deu mil milions. Com explica l’autor en l’extens text, els ecosistemes, els recursos naturals, tenen un límit, una determinada capacitat de càrrega que a causa de l’explotació intensíssima que estan patint està sent sobrepassada, no només per l’increment continu de la població mundial, sinó també pels nivells de consum, també en ascens, d’aquesta població. A partir d’aquestes premisses es planteja la base del llibre, la necessitat de desaccelerar el creixement de la població en primer lloc i aconseguir una progressiva reducció del nombre d’habitants humans del planeta. Un plantejament que, com a mínim, podria ser polèmic si no fos perquè en pot dependre la mateixa supervivència de l’espècie humana. Utilitza d’una manera molt encertada, alhora que documentada (m’ha cridat molt l’atenció la immensa bibliografia que ha consultat l’autor per escriure el llibre, i que n’ocupa unes cent pàgines), situacions reals actuals com a exemples de la contínua «ocupació» que els humans estem fent dels ecosistemes naturals. Emprant exemples com el conflicte palestinoisraelià, la revolució verda, la protecció dels goril·les de muntanya a Uganda o l’ús dels organismes modificats genèticament, entre molts altres, apareixen contínuament les interaccions que entre ciència i supervivència humana han anat entrellaçant-se. Són ja conegudes les conseqüències que tindrà per al planeta (més aviat per als actuals ecosistemes naturals i principalment per a l’ecosistema humà), traslladar els patrons de consum i vida dels països del Primer Món al conjunt de la creixent població mundial. Seria irresistible, el precari equilibri actual (si el podem anomenar així) rebentaria. La ciència es planteja reptes transcendentals per tractar de donar solucions a aquests problemes, els quals, paradoxalment, han estat també potenciats per a altres solucions científiques temps enrere. Però, com diu l’autor en pràcticament tots els capítols del llibre, la solució passa, sense cap dubte, per l’educació ambiental, reproductiva, sobre el consum… I hi ha bons exemples que aquesta funciona: els podeu trobar també en aquest interessantíssim llibre. Víctor Benlloch Tamborero. Biòleg. Tècnic del Centre d’Educació Ambiental de la CV. |
La cuenta atrás «El llibre planteja la necessitat de desaccelerar el creixement de la població i aconseguir una progressiva reducció del nombre d’habitants humans del planeta»
|
