La elegancia de las moléculas
Jean-Pierre Sauvage
Plataforma Editorial, 2022. 184 pàgines.
Aquesta no és la primera obra d’un premi Nobel que arriba a les meues mans; de fet, quan es combina amb un toc autobiogràfic, es tracta d’un tipus de lectura que m’atreu bastant. No obstant això, diria que és la primera que ha generat en mi un efecte de teràpia psicològica, com a investigadora predoctoral que soc ara mateix. I això en gran part es deu al seu caràcter proper i generós en detalls sobre la vida científica acadèmica.
Jean-Pierre Sauvage, premi Nobel de Química el 2016 junt amb Fraser Stoddart i Ben Feringa, narra en el seu llibre La elegancia de las moléculas la seua vida com a científic, utilitzant com a fil conductor, i de manera cronològica, els projectes científics que ha dut a terme al llarg de la seua trajectòria. Ho fa des que era petit i ocupava el temps lliure experimentant amb fermentacions en un laboratori casolà, passant pels anys d’estudi de la carrera de química, els anys en actiu al capdavant d’un laboratori de recerca, fins que es retira i passa a ser professor emèrit de la Universitat d’Estrasburg i finalment nobelitzat.
En aquesta autobiografia científica, Sauvage combina la divulgació de conceptes propis de la química orgànica i la bioquímica amb una descripció molt personal del que viuen els investigadors que consagren la seua vida a la recerca científica en el món universitari. Ho fa a través de dotze capítols, alguns d’ells dedicats a conceptes químics que han vehiculat la seua carrera, i d’altres a reflexionar sobre tendències socials com la quimiofòbia o la pandèmia de la desinformació en l’època d’internet. En ells transmet la seua fascinació per processos bioquímics com la fotosíntesi o el moviment de l’ATP sintasa, entre d’altres. A més, mostra obertament la seua posició respecte a temes com la combinació de religió i ciència o els organismes modificats genèticament.
És un relat proper i humà, que ens permet viure de primera mà com són els minuts anteriors i posteriors, així com els pensaments i emocions, que passen per la ment d’un científic en rebre un guardó com el Nobel. Ens explica també com ha compaginat la vida familiar i personal amb una activitat de recerca exigent i cada vegada més puntera.
Aquest llibre és, sens dubte, una oda a la ciència bàsica o fonamental, al gust per descobrir i desxifrar processos químics i biològics que no s’han estudiat abans. Per a Sauvage, moltes vegades la llibertat de la recerca científica es veu coartada per l’afany de trobar aplicacions directes del que s’estudia. Però, tal com ell diu, les aplicacions ja aniran sorgint arran d’aquest nou coneixement generat a partir del gust de saber per saber.
En paraules del mateix autor, «aquest llibre no pretén oferir la recepta d’una carrera feliç, siga científica o no». Aquest llibre plasma el dia a dia, any rere any, de la dedicació a la recerca acadèmica, des d’una perspectiva molt humana, on les decepcions, els dubtes i els alts i baixos que acompanyen la vida científica es troben molt presents. És per això un mirall, si més no de caràcter psicològic, per a les ànimes científiques que, en els temps que corren i amb el sistema de ciència actual, estem pensant si dedicar-nos-hi, o bé, no continuar pel camí de la recerca acadèmica.
