«La especie elegida», de Juan Luis Arsuaga i Ignacio Martínez

48-21

La especie elegida
La larga marcha de la especie humana
Juan Luis Arsuaga i Ignacio Martínez. Ediciones Temas de hoy. Madrid. 1998. 342 pp.

La curiositat pels propis antecessors és ben antiga i ben general, i alhora un tret únic de la nostra espècie. Aquesta curiositat ha dut els autors de La especie elegida a dedicar-hi la vida i, aprofitant un altre tret únic, a transmetre’ns el seu coneixement i les seves interpretacions.

Comencen per ubicar-nos en l’espai, en el temps i en la línia filogenètica humana. Ens fan aprendre com tenim la possibilitat de veure en tres dimensions i en color. Com braços i mans d’animals arborícoles es van alliberar en posar-se drets i, més endavant, van ser emprats per a fer instruments i per a encendre foc. Com el fet de tenir un aparell digestiu poc especialitzat –que ofereix la possibilitat de menjar pràcticament de tot–, un cervell desenvolupat, llaços socials i el llenguatge –fóra quan fóra que aparegués– van permetre els nostres antecessors de colonitzar el planeta.

I arribar a l’escenari d’Atapuerca, el jaciment més ric de fòssils justament de l’època prèvia a la formació dels humans moderns, d’on Arsuaga i Martínez són investigadors. En efecte, hem tingut la sort que prop d’aquí, a la província de Burgos, hi hagi una riquesa extraordinària de fòssils humans de fa entre tres-cents mil i vuit-cents mil anys, al plistocè mitjà. Potser per als pobladors de la serra d’Atapuerca no va ser una sort la seva vida o la seva mort, però sí que ho ha estat per a nosaltres de trobar-ne les restes; revelen el passat. I també és una sort que dos dels membres de l’equip que estudia el jaciment ens ho relatin. I exposen els mètodes que es fan servir, sense perdre el fil de la narració, per a donar respostes a moltes de les preguntes més o menys filosòfiques que ens vénen al cap quan pensem en els nostres orígens, en els de la nostra espècie, dels nostres costums.

Arsuaga i Martínez ens fan comprendre per què els científics tenen problemes a l’hora de donar respostes taxatives a moltes preguntes que ens fem i són valents suggerint comportaments relacionats amb la capacitat simbòlica de l’espècie. Potser el punt més discutit del llibre és la seva proposta d’arbre filogenètic. Estaria molt bé que es trobessin homes antecessors a l’Àfrica, dues vegades el nostre bressol (com a espècie –sapiens– i com a gènere –Homo–), però encara no s’han trobat.

I, per acabar, alguns comentaris tècnics. Els dibuixos de Mauricio Antón són excel·lents. I l’edició està ben feta, però hi trobem una mancança. Seria molt útil, com a llibre de referència, que hi hagués un índex terminològic per poder recuperar la informació que tan clarament embasten. La lectura de la història d’aquesta espècie única que som és ben atractiva en tot moment; Arsuaga i Martínez ens fan fruir amb el relat clar i didàctic de la història evolutiva que han seguit les característiques de l’espècie humana.

© Mètode 1999 - 21. Comprendre l'univers - Número 21. Primavera 1999

Doctora en Biologia i directora de la Fundació Ciència en Societat (Barcelona).