‘La frontera del cel’, de Roberto Trotta

L’univers en paraules d’anar per casa

La frontera del cel. Tot allò que et cal saber sobre Tot-el-que-hi-ha. Roberto Trotta. Traducció de David Galadí-Enríquez. Institució Alfons el Magnànim. Valencia, 2020. 108 pàgines.

Una «idea una miqueta boja». Així és com el mateix autor descriu aquesta obra. La frontera del cel de Roberto Trotta (publicat dins la nova col·lecció «Urània» de la Institució Alfons el Magnànim) és un llibre curt però molt curiós que fa pensar sobre moltes coses, no només sobre astronomia. El llibre dona resposta a un repte una mica estrany, en veritat: escriure un llibre de ciència utilitzant només les mil paraules més freqüents de l’anglès amb l’objectiu de demostrar que es poden explicar conceptes científics complicats sense utilitzar argot tècnic. De fet, al final l’autor només n’ha fet servir set-centes vint.

El resultat final sorprèn, per aconseguir brillantment el seu propòsit inicial, i perquè el llenguatge senzill emprat li aporta una atmosfera poètica i quasi mística (amb frases com «la remor de la pluja de matèria fosca que ens envolta»), com si l’autor ens estiguera contant un conte. D’altra banda, açò no és estrany, perquè sovint l’autor ha de recórrer a metàfores per tal d’evitar les paraules de l’àmbit purament científic.

Llegir aquest llibre és una experiència molt particular. Per a les persones expertes en la matèria és com jugar amb l’autor a les endevinalles. Mentre ell pretén explicar conceptes tan complicats com l’expansió de l’univers o les partícules supersimètriques, la tasca del lector expert és endevinar de què està parlant, a quin concepte o teoria física està referint-se mitjançant la seua descripció amb paraules habituals. Algunes d’aquestes endevinalles són molt simpàtiques, com quan parla «d’una festa que es fa cada any en un lloc molt fred, prop d’on hi ha molta aigua gelada, no lluny del lloc on acaba el nostre Món Llar». Intentar esbrinar a què es refereix t’obliga a reflexionar sobre les paraules que s’utilitzen en l’argot científic i la seua relació amb la realitat que designen.

Per a aquells que desconeixen els temes tractats, les descripcions utilitzades per l’autor aporten, en la majoria dels casos, un coneixement bàsic i senzill que permet entendre el concepte amb metàfores quasi sense fer cap d’esforç. Si bé de vegades algunes expressions són un poc decebedores (com «estrelles boges» per a parlar de planetes, que no en són, d’estrelles), estan justificades per motius històrics, ja que fan referència a les antigues denominacions originals.

Aquest llibre planteja també un exercici molt complicat de traducció que David Galadí ha resolt amb elegància i intel·ligència, transmetent tant el contingut com la forma de l’obra original, alhora que, per força, havia d’ajustar-se al criteri per a comptar les paraules (en la nostra llengua, les formes verbals són més riques que en l’anglès original, per exemple). Amb l’ajuda de Josep Lacreu Cuesta, Galadí ha identificat i seleccionat les set-centes vint paraules que es troben entre les més freqüents de la nostra llengua per a fer-ne la traducció.

Així, aquest és un llibre vertaderament per a tots, molt interessant tant per a llecs com per a experts en la matèria, un experiment molt reeixit. Ah, i per als que no són bons amb les endevinalles, al final del llibre s’expliquen les expressions utilitzades en el text amb les designacions científiques. Per si de cas.

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)

Observatori Astronòmic de la Universitat de València.