Pocs autors de la importància de Lamarck han patit tant els judicis falsament històrics que es projecten des dels interessos de la ciència actual. La intensitat amb què molts biòlegs evolucionistes reivindiquen Darwin com a figura de referència, dins del programa legitimador d’un àmbit de la ciència que roman polèmic per les impregnacions ideològiques que s’hi apliquen, produeix massa sovint unes imatges del naturalista francès que transiten entre el reconeixement commiseratiu d’una inicial, però fracassada, proposta transformista, fins la reducció directa a la irrellevància més fosca, sota el focus de la lluminosa teoria darwinista. La vàlua historiogràfica d’aquests acostaments és nul·la, malgrat la seua presència resistent en no pocs discursos emprats en àmbits diversos, inclosos els de l’educació i la divulgació. Per això, qualsevol aportació seriosa i ben argumentada sobre la història del lamarckisme ha de ser reivindicada. El llibre d’Agustí Camós, el més reeixit especialista en la qüestió a casa nostra, n’és una, i no de qualsevol vàlua.
L’obra s’estructura en dues parts, la primera de les quals ofereix al lector una síntesi bàsica sobre la vida i obra de Lamarck. L’escassa difusió que s’ha fet de la seua biografia, que palesa els amplis i actualitzats interessos científics del personatge –des de la química fins la meteorologia, a més de la història natural– i el situa en unes coordenades sociopolítiques derivades del procés revolucionari al seu país, justifica, doncs, aquest acostament, que es clou amb una avaluació crítica del tractament que rep Lamarck en la bibliografia que avui circula per Espanya. La segona part és la que motiva el llibre: una detallada exposició de com Lamarck fou llegit, aculturat i jutjat a l’Espanya del segle XIX. L’autor opta per una estructura clàssica, amb una línia temporal ben marcada. Camós hi explica que, ja en vida de Lamarck, alguns autors espanyols el llegien i citaven, per temes que no només concernien la seua proposta transformista, tot i que aquesta acabarà essent la qüestió bàsica en les polèmiques posteriors. La divulgació activa del lamarckisme va estar present ben aviat a Espanya, prou abans de l’erupció del debat evolucionista als seixanta i setanta. La complexitat de les posicions ideològiques dels diversos autors, i el creuament consegüent amb les actituds envers la religió, defugen qualsevol esquematisme, com molt bé demostra l’autor amb el seu acostament a un personatge crucial, Joan Vilanova i Piera. Lamarck, de fet, acabarà sent fins i tot reivindicat per alguns catòlics moderats al frec del canvi de segle, després d’haver patit els aspres atacs dels sectors confessionals no gaire temps enrere. Potser és aquest el major mèrit d’Agustí Camós: no cedir a les simplificacions habituals al voltant dels condicionants ideològics en la història de les teories evolucionistes, i aconseguir alhora un estudi clar, abastador i estimulant, a més de necessari, sobre com Lamarck també va ser important en la ciència espanyola del segle XIX. La robusta i neta edició que caracteritza la col·lecció «Estudios sobre la ciencia» del CSIC arrodoneix la sensació de perdurabilitat que produeix aquest llibre.