«La lluita per la vida», de Charles R. Darwin i Alfred R. Wallace

109-60

La lluita per la vida. Charles R. Darwin i Alfred R. Wallace. Traducció de Juli Peretó. Introducció de Manuel Costa i Juli Peretó. Publicacions de la Universitat de València. València, 2008. 92 pàgines.

Una de les qüestions històriques al voltant de la ciència que major fascinació causa entre el públic és el cas dels descobriments simultanis. Conèixer que és possible que dues –o més– intel·ligències puguen desenvolupar alhora i independentment una mateixa forma de comprensió d’un procés natural complex és de primeres admirable, i de segones inquietant. Els historiadors de la ciència, sempre un poc cínics, acostumem a llevar importància a l’assumpte: els contexts del descobriment, la dinàmica de les tradicions, la lògica de la investigació i tot un seguit d’arguments que s’hi associen acaben traient al descobriment simultani aquella espurna gairebé màgica que l’enllumena.

Un dels casos més famosos de descobriment simultani és el de la teoria de l’evolució per selecció natural a càrrec de Charles Darwin i Alfred Russel Wallace. Tot i que entrem ara en l’any Darwin, commemoratiu del segon centenari del naturalista anglès, i del segle i mig de la publicació de L’origen de les espècies (també és el segon centenari de l’eixida a la llum de la Filosofia zoològica de Lamarck, però això sembla que per a molts no és motiu de record), val la pena recordar que la selecció natural es va fer pública –sense gaire ressò, és cert– el 1858, quasi un any i mig abans que la celebèrrima obra esmentada començara a fer voltes pel món i pel cap de tantes i tantes persones. Efectivament, l’arribada a mans de Darwin de cert manuscrit, obra d’un simpàtic però poc reeixit naturalista que vivia confinat a la jungla de l’arxipèlag malai, tingué unes conseqüències terribles pel que fa a l’estabilitat emocional del sempre aprensiu propietari de Down House. En aquells papers, Darwin hi trobà com el seu llunyà col·lega, aquell Wallace que malament estava fixat a la seua memòria, havia arribat –per completar l’èpica, al mig d’un atac de malària– a les mateixes conclusions que ell mateix, en allò relatiu a la gran qüestió que durant vint anys li havia ocupat jorn rere jorn…

Aquells dies de juny i juliol de 1858 generaren un seguit de reaccions entre els protagonistes i els secundaris de luxe de la història, que hem pogut després conèixer gràcies als documents escrits que en restaren. Tot plegat, és el que ara ens aporta el número 20 de la col·lecció «Breviaris» que edita Publicacions de la Universitat de València. Hi podem trobar, traduïdes, les epístoles que Darwin creuà amb els seus fidels amics i col·legues Charles Lyell, Joseph Hooker i Asa Gray, i també amb el mateix Wallace, a més de la publicació conjunta en què els protagonistes feien conèixer al món científic la noció de selecció natural i el discurs de Wallace en el cinquanta aniversari d’aquells fets. Tots aquests materials vénen introduïts per un estudi dels professors Manuel Costa i Juli Peretó –aquest, a més, traductor dels documents– que ens situa breument i eficaçment en les circumstàncies i els processos.

«Hi hagué també grandesa en la història de Wallace i Darwin, gran exemple que les persones, fins i tot les que palesen condicions genials, solen ser bones»

Molt s’ha dit i escrit sobre les actituds dels uns i dels altres en aquells esdeveniments. Hi ha qui ha utilitzat el que ocorregué per exalçar la cavallerositat de Darwin, home com a poc tan generós com genial, disposat a cedir la prioritat del descobriment a Wallace. Alternativament, aquest ha estat presentat com una víctima de la conspiració muntada per Lyell i Hooker per salvar la cara al pusil·lànime del seu amic, en una maniobra que a més encobriria prejudicis de classe, vist l’origen humil del febricitant del sud-est asiàtic. Fins i tot trobem versions bastides en els termes d’un càlcul de beneficis per tothom, que dugué de manera més o menys conscient a apanyar un pacte que a tots acontentava: prioritat i glòria per a Darwin, fama i promoció per a Wallace, control de la situació i inversió intel·lectual per als mitjancers…

Quina és la versió bona? No ho sé, ni crec que pague la pena acostar-nos als texts que ací glossem amb l’intent d’esbrinar-ne la solució. És molt més interessant reconèixer en aquestes lletres la més nua condició humana. Una possible pèrdua de la prioritat d’un descobriment és de les coses més terribles que poden passar-li pel cap a un investigador. Els que sigueu d’aquesta condició, d’investigador, entendreu perfectament el pànic que Darwin pogué experimentar, i com, alleujat i tot per la solució adoptada, se sent, tanmateix, a la fi de la seua carrera científica. L’impuls de cedir aquesta prioritat, però, representa els ideals del coneixement universal, fets carn més enllà de les proclames. És clar que Lyell i companyia eren homes, no només influents, sinó delerosos d’ampliar la seua influència. També eren, però, amics de Darwin, i se sentien justament i personalment preocupats per una persona que estimaven. I pel que fa a Wallace, potser hauria tingut molt a perdre si s’haguera entestat a imposar-se per davant de Darwin. Admirava, però, aquells naturalistes que a la metròpoli volien fer més gran la història natural, aquella ciència que era la seua, allò que havia atorgat sentit a la seua difícil vida.

«There is a grandeur…», concloïa Darwin la seua obra cabdal, en la visió de la vida que hi exposava. Hi hagué també grandesa en aquella història, gran exemple que les persones, fins i tot les que palesen condicions genials, solen ser bones. Algun consol ens mereixem els cínics historiadors de la ciència.

© Mètode 2009 - 60. Darwiniana - Número 60. Hivern 2008/09

Professor d’Història de la Ciència. Departament d’Humanitats, Universitat CEU Cardenal Herrera de València.