La saviesa arriba amb l’edat. Necessitàvem un llibre sencer per a recordar-nos el vell saber popular? En un món on la realitat diària ens mostra terribles guerres i misèries, la nostra esperança com a éssers humans es redueix a una aspiració sobtadament feliç: la possibilitat d’accedir a la saviesa o, el que és el mateix, ser capaços de comprendre sense haver de pensar o deduir. Quin és el secret de la saviesa? Com podem aspirar-hi? I en què afecta l’inevitable declivi del cervell a les nostres habilitats cognitives? Decididament, era necessari un llibre que ens explicara les bases neuronals de la saviesa. Quan s’escriu un llibre sobre l’espècie humana i les seues capacitats cognitives des d’una òptica plenament naturalista (és a dir, sense recórrer a explicacions metafísiques i/o religioses per a explicar el fenomen de la consciència i de la intel·ligència) es corre el risc d’entrar en la dialèctica de la psicologia evolutiva, on tot tret mental i cultural es pretén derivat de la pressió selectiva, de la selecció natural o de les restriccions biològiques que s’imposen sobre els individus i les societats. Goldberg aconsegueix fugir d’aquest lloc comú per regalar-nos una singular lectura de gran intel·ligència i lucidesa, on la ment i les seues peculiaritats morfofuncionals són fruit de l’ús que n’hem fet al llarg de les nostres vides.
La tesi fonamental d’aquest llibre descansa en la idea de la gran importància que posseeix la asimetria estructural i funcional dels hemisferis esquerre i dret del cervell humà. L’autor presenta nombroses evidències (tant clíniques com procedents de l’experimentació en animals) que abonen la idea que, durant la vida d’una persona, la informació nova es transforma en patrons genèrics i, perquè açò ocórrega, és necessari una transferència del processament des de l’hemisferi dret (que estaria especialitzat a processar les novetats) a l’esquerre (processador i guardià d’allò que ja se sap i que, alhora, és útil).
Hi ha molta informació en aquest llibre, que passa per moments molt lúcids i entretinguts i per altres que contenen discursos d’una autocomplaença difícil de digerir, però que, amb total seguretat, tenen el seu origen en la vertadera passió que Goldberg sent per la seua ciència. Per descomptat, un autor que és capaç de parlar-nos de l’escultura de Chillida i dels invents de Da Vinci mentre ens descriu el desenvolupament de la malaltia de l’Alzheimer mereix el nostre més sentit respecte. No podem sinó recordar que l’autor del també celebrat llibre El cerebro ejecutivo ens parla des de la posició d’un autèntic especialista, que entén sense necessitat d’analitzar ni de recórrer a les connexions sinàptiques de l’hipocamp, ni al seu hemisferi dret, sinó a una fabulosa, humana i rigorosa neoescorça esquerra d’un autèntic savi en potència.
