Un estudi de la Universitat de Tufts, publicat el 2001, va calcular en 800 milions de dòlars el cost del desenvolupament d’un nou medicament, cost que justificaria el preu que cal pagar pels fàrmacs innovadors i al qual fa referència el títol del llibre de Goozner, periodista econòmic que ha tractat ben sovint els guanys dels laboratoris farmacèutics.
El llibre intenta respondre a dues preguntes: d’on vénen els nous medicaments? i quant costa realment desenvolupar-los? Dues de les tres seccions en què es divideix tracten de respondre a la primera qüestió i s’aporten dades per demostrar que les fases inicials del desenvolupament de molts medicaments es realitzen en laboratoris públics finançats pels contribuents. Al llarg de set capítols molt documentats, però de vegades repetitius i desordenats en el terreny cronològic, es descriu com el pas als laboratoris farmacèutics d’investigadors que han realitzat la major part del seu treball a les universitats resulta decisiu per al desenvolupament d’innovacions. També es comenten els enormes beneficis econòmics obtinguts per la indústria en utilitzar descobriments fets als laboratoris públics però no patentats per aquests per a obtenir noves molècules, i es relaten les avinences i desavinences entre l’àmbit públic i el privat en la investigació de medicaments per al tractament de la sida o del càncer.
La tercera secció es dedica a respondre a la segona pregunta, i això es fa amb claredat en el novè capítol, el títol del qual coincideix amb el del llibre. El cost real del desenvolupament d’un medicament es calcula en prop de 200 milions de dòlars. Però el problema és que, abans d’arribar aquí, alguns lectors ja hauran abandonat el llibre incapaços de passar de la farda de dades dels capítols anteriors.
El llibre de Goozner, en la línia iniciada el 1974 per M. Silverman i P. R. Lee amb Pills, profits and politics (edició en espanyol en Segle xxi d’Editors, 1983), aporta informació nova –encara que exclusivament referida als Estats Units–, sobretot pel que fa a les empreses biotecnològiques sorgides en els últims anys. És interessant, però el plantejament que en fa requereix esforç per arribar a la darrera pàgina, i queda lluny del llibre The truth about the drug companies de Marcia Angell, publicat el 2004 i encara no traduït, que en menys extensió però de manera més clara descriu la conducta de la indústria farmacèutica. La dificultat de la lectura s’incrementa perquè la traducció d’Adriana de Hassan és plena de paraules i girs que deuen ser freqüents a l’altre costat de l’Atlàntic però que resulten poc familiars per a lectors espanyols.
