La razón estrangulada. La crisis de la ciencia en la sociedad contemporánea
Carlos Elias
Debate. Barcelona, 2008. 489 pàgines.
Carlos Elías presenta el seu últim llibre amb la següent dedicatòria: «Als homes i dones de ciències pures: perquè tenen el deure moral d’evitar que la nostra societat torne a les tenebres del pensament màgic i irracional». Aquesta frase resumeix el punt de vista personal que ens presenta l’autor en el seu assaig La razón estrangulada, on fa una reflexió, i a la vegada una crida d’alarma, sobre el problema actual que presenta la falta de vocacions en l’àrea de les ciències, davant la proliferació en les matrícules de disciplines com el periodisme o les arts cinematogràfiques. I com a conseqüència, un declivi de la ciència. Les dades en les quals Carlos Elías es basa, com a periodista i científic, són fruit d’una investigació realitzada en la mateixa London School of Economics (LSE), considerada com una de les universitats d’economia i ciències socials més importats del món, i per tant, a tenir en compte. Els seus estudis a nivell europeu no sols ens mostren el descens en el nombre de matrícules de ciències a les universitats, fins i tot en els estudis de secundària, sinó que també s’hi aprecia una caiguda d’interès popular per la informació sobre medi ambient, els avenços mèdics, els nous invents i els descobriments científics.
Però també la situació als EUA, Japó o Corea del Sud és inquietant quan veuen buidar-se les seues aules en disciplines amb gran arrelament històric com són la física, la química o les matemàtiques. Al mateix temps, Elías fa una observació sobre el possible desplaçament mundial del lideratge en investigació primària en favor dels països asiàtics, com Xina i l’Índia, on passa a l’inrevés i es produeix un increment de joves amb estudis de ciències pures.
Després d’aquesta exposició dels fets, l’autor passa a analitzar les causes. Partint de la seua experiència i formació, ens explica detalls sobre la dubtosa influència de la cultura mediàtica –sobretot del cine i la televisió– a l’hora de crear una imatge dels científics i de la ciència en general. Sempre presenten l’arquetip de «científic boig» –un model gens atractiu–, com ara a la sèrie House, on el protagonista treballa molt, però no triomfa mai ni guanya diners i porta una vida social poc atractiva. Alhora proliferen els programes que parlen de pseudociència, barreja de ciència i d’esoterisme, com és el cas d’Expediente X, on predomina el segon vessant; o de màgia, com en la sèrie cinematogràfica Harry Potter, on aquesta es presenta, a més, com un ensenyament acadèmic amb la paròdia de llocs emblemàtics per a la ciència com la Universitat d’Oxford. Aquest capítol resulta molt original per la quantitat d’exemples d’actualitat que fan reflexionar gràcies als raonaments que els acompanyen i a la manera tan franca d’exposar-los.
Però, quina seria la solució per canviar aquesta imatge? Hi tenen alguna cosa a dir els científics? Quan algun mitjà fa referència a algun col·lectiu de manera desfavorable o discriminatòria, les persones implicades immediatament fan constar la seua protesta o dissentiment. No ocorre així al món dels científics. Com es podria aconseguir? I per altra banda, com és la situació espanyola al respecte? A Espanya el debat per salvar la ciència encara no s’ha obert, com sí que ha passat en altres països, com per exemple Gran Bretanya, amb una gran tradició científica i terreny de premis Nobel.
La razón estrangulada, al llarg dels seus dotze capítols, tracta el problema de la falta de vocació científica de manera interdisciplinària i fent gala d’aquell estil propi i accessible del seu autor per arribar al públic.
